A la vora de la mar

LAURA ROTGER COLL
El cel d'aquell matí era gris i es trobava atapeït de núvols que impedien que es filtressin els primers rajos del pàlid sol del matí, i el so dels trons a la llunyania anunciava una forta tempesta. No obstant, el mal temps d'aquell dia no impedí que el tenebrós vaixell seguís el reu rumb, en direcció a la petita i prospera illa de Menorca.
Durant tot el dia, el viatge fou suau i tranquil, fins que ja cap al fosquet toparen amb el fort vent propi de l'illa."Sa tramuntana sempre bufa molt fort en aquesta part de s'illa... però no crec que tinguem gaires problemes per amarrar ben a prop de la costa i demà, ben de matí, ja ens dirigirem cap as port de Sa Nitja... esperem que s'aigua no estigui tan borinada com avui..."digué el capità del "Mesquida", el vaixell de pirates més temut d'aquells dies... amb una tripulació que posava els pels de punta als comerciants d'arreu del món, quan des de els més importants ports del moment, a la llunyania, veien la silueta de la nau com s'anava apropant a terra ferma... amb la bandera negra ben a dalt, marcant el compàs del vent."Aquest home realment fa respecte", deien els joves mariners a veu baixa quan se'l creuaven per algun carreró fosc d'aquells pobles de pescadors i pirates
Aquell havia estat un dia gris, de tempesta i de fort vent del nord, però en tot el viatge no s'havien trobat s'aigua tant remenada i esvalotada com quan entraren a l'illa. La tardor just havia començat, i això és notava a l'illa que, una temporada més, era envestida per fortes ones que inundaven costes i ports, fent fugir a comerciants i pescadors, obligant-los a resguardar-se en tavernes i posades, emborratxant-se una vegada més i gastant-se el poc que tenien en les quatre putes que es postraven allà mateix, oferint-los satisfer totes i cadascuna de les seves fantasies sexuals a canvi de diners. Aquestes, amb un color vermell als llavis ja desgastat i amb una forta olor a perfum barat, eren capaces de seduir les més turmentosa d'aquelles ànimes solitàries que vagaven sense rumb per aquells ports tristos i foscos que, amb la sortida del sol, esdevenien el centre comercial i social d'aquelles ciutats, on s'hi ajuntaven rics i pobres i a on aconseguir el que fos a canvi d'una quantitat mísera de diners era qüestió de destresa i enginy.
Aquella nit, quan el "Mesquida" arribà a la costa de Fornells, el vent bufava amb més força que mai, i els forts núvols foscos no deixaven veure la llum del far, situat a pocs quilòmetres del port de Sa Nitja. El capità ordenà al timoner encallar allà mateix i esperar a que es fes de dia. Després de tants dies de núvols grisos, l'esperança de veure lluir el sol ben a dalt demanava a crits que es complís. Ja feia massa dies que plovia... i era quasi bé impossible que a dalt encara hi quedés aigua per caure. Els dies a dins el vaixell es feien eterns, i les partides a cartes més que divertir-los, els feien avorrir a tots. Ja no hi havia res que apostar, ni cap història o llegenda que contar. Feia massa dies que cap d'ells trepitjava el terra i les anècdotes que s'explicaven eren ja de sobres conegudes. La baralla amb aquell grup de mariners borratxos, el robatori en aquella tenda d'alimentació del costat de l'església el dia abans d'embarcar-se rumb a Menorca, o aquella casa en runes que va resultar tenir les millors prostitutes d'Itàlia...
Tiraren l'àncora molt a prop de les roques de la costa, però cap dels tants ho pogué veure. Era molt fosc. Si les cartes que tenien a sobre el timó no mentien i eren exactes, es trobaven en la badia de Fornells, el problema era determinar en quina zona exactament. I és que aquells espessos núvols negres de tempesta eren, aquella nit, més negres i foscos que mai. Finalment, encallaren l'àncora i se'n anaren tots a sopar. Entremès, pollastre, costelles de be, patates, dolços i vi. Aquests últims, 'cortesia' d'aquell vaixell de mercaders grecs amb què es creuaren unes nits endarrere. "Llàstima que aquells mariners no portessin acompanyants femenines", pensà el capità quan veié que no podríem arribar a Sa Nitja aquella mateixa nit... desfent tot desig de passar una nit ben acompanyat després de tants dies de navegar. Feia ja tres setmanes que la seva única companyia era la seva mateixa tripulació, i necessitava sentir una olor diferent a la suor dels seus companys i a l'alcohol que aquests s'empassaven com si d'aigua es tractés dia rere dia, i una nit després de l'altra.
La nit passà molt poc a poc. Els tripulants soparen tranquil·lament i s'emborratxaren com a animals. Bevent sense moderació i competint per veure quin dels tants era capaç d'ingerir més aiguardent sense perdre el coneixement. Discutiren, com era habitual en ells, i alguns fins i tot arribaren a les mans. Era costum pegar-se per qualsevol tonteria, encara que fos perquè no es posaven d'acord en quants mariners grecs assaltaren l'altra nit, uns vint o potser uns quaranta;"aquesta segona quantitat és més possible", deia un d'ells, que acostumava a pensar que eren com a una mena d'herois.
Finalment s'adormiren, alguns als seus camarots, d'altres mentre feien la guàrdia, i d'altres al menjador, a damunt dels vells bancs de fusta on hores abans havien estat bevent, menjant i xerrant. Hi havia taques de sang en la fusta del terra, però cap es preocupà de netejar-la; ja ho farien al matí. De cada vegada més, el vent bufava fort i fort, i feia tambalejar el vaixell d'una banda a altra. Les fortes envestides espantaren als dos guàrdies, que no trigaren massa a baixar i entrar a dins, despertant als quatre borratxos que s'havien dormit en la coberta. Era quasi impossible mantenir l'equilibri... el vaixell es movia molt, i anava d'una banda a l'altra en qüestió de segons. En pocs minuts, tota la tripulació s'hagué despertat, i en els seus rostres hi brillava la por i la incertesa davant la possibilitat de naufragar. Una por poc habitual en ells, que els feia sentir indefensos davant aquella situació; davant el vent, el mar i la tempesta, però sobretot, davant la possible mort. Durant més de vint anys, eren ells qui sembraven la por allà on anaven, eren ells qui, amb els seus rostres replets de cicatrius i barba negra, anaven repartint mort a tots aquells que no els donaven el què volien, i eren ells els qui mai havien tremolat davant una punxeguda espasa que se situava a pocs mil·límetres dels seus cors. Part de la tripulació havia mort a causa d'alguna envestida o malaltia, i alguns d'ells havien estat a punt de morir en alguna de les moltes batalles que havien lliurat en alta mar o a terra, però la sensació que fos el mateix mar; aquell que els havia vist néixer i fer-se adults i cruels; qui acabés amb les seves vides, els feia sentir petits i indefensos. Per les seves ments passava la idea i certesa de que aquella era la seva darrera batalla.
"La costa està molt a prop", pensà el capità, i ordenar moure's i mirar d'arribar-hi. Tots pensaven que era una bogeria, però no gosaven ni protestar. Dies abans havien estat testimonis de la pèrdua d'un dels més joves de la tripulació, quan aquest s'atreví a contestar-li que amb el temps que s'aproximava i en l'època de l'any en què es trobaven, arribar a Menorca sense danys era una missió impossible i alhora impensable. El cos del jove es precipità per la proa, i els seus crits s'ofegaren en la llunyania. El vaixell avançava ràpidament aquell dia i, a l'horitzó, uns núvols grisos els amenaçaven.
El timoner intentà avançar... però el vent feia moure massa el vaixell. Tenia por. No s'atrevia a dir res. El capità agafà ell mateix el timó, i com un boig es precipità cap a les roques. No veié res. Només sentí com el seu temut vaixell xocava contra alguna cosa. El caos regnà. Tots cridaven, però ningú els sentia. Alguns d'ells potser intentaren arribar a la costa, però cap ho aconseguí. Al matí, quan uns pescadors sortiren per fi a treballar després de tants dies tancats a casa amb l'única preocupació de com ho farien per a alimentar la seva família si el temps continuava així de dolent, es trobaren amb aquell enorme vaixell, encallat entre les punxegudes roques de la costa de Fornells.
Ningú en parlà. I les restes es quedaren allà. Contemplant altres vaixells, altres catàstrofes i altres històries.