Art, funció terapèutica

PATRÍCIA FONT MARBÁN
Ciutadella
Experimentar, canviar, són paraules que acostumen a definir a Pacífic Camps. Rallar amb aquest artista sempre és entretingut i interessant. Pots començar rallant d'art i acabar rallant de la filosofia zen passant per la situació política. Aporta serenitat, la pròpia de l'experiència, de qui, tot i tenir la facultat de sorprendre's, ha après a agafar distància i tenir una visió molt més àmplia de tot el que ens envolta. I com ens ha comentat en diferents moments de l'entrevista, tot és circular, tot acaba encaixant.
Enguany farà quaranta anys que es dedica al món de l'art... Com definiria el que sent?
Jo crec que, com diu Miquel Barceló, s'art és més que vida, i per tant, quan ja està engrescat... Crec que tothom hauria de poder treure aquesta cosa artística, i agafar tot el que pugui. És com sa filosofia zen que inclou s'art dramàtic, sa cal·ligrafia, sa pintura, sa jardineria, sa música. Noltros hauríem d'intentar anar cap a una totalitat. Tornant als quaranta anys, jo crec que noltros hem de donar un exemple a sa joventut, perquè vegin en noltros que podem mantenir ses ganes de viure, d'experimentar, de descobrir... perquè així tinguin un exemple, i que no es desanimin.
És per aquest culte a la joventut que es professa actualment sense valorar l'experiència de la vida...
Clar, quan fas anys és quan comences a ser més, bondadós, més carinyós... Tenir bones qualitats humanes.
Què és l'art?
Aquesta és una pregunta de vital importància perquè ens dóna a entendre sa manera de ser i pensar. Cada ú té la seva pròpia visió sobre l'art, però durant el transcurs de la història ha anat evolucionant, sempre en relació amb els pilars de la creença, religió, context històric i cultural, si hi ha guerres o no... Jo entenc que l'art ha de ser transgressor en sa manera, sa forma, per crear un llenguatge nou, cercant altres materials, altres tècniques, i aconseguir que aquesta transgressió sigui harmònica.
Expressar la vida, el que sentim.
És clar que l'art ens ha de fer sentir alguna cosa, no ens pot deixar indiferents. Però molta gent creu que s'ha d'entendre, i no és tant qüestió d'entendre com de sentir...
Sí, tens tota sa raó, però de qui és sa culpa que sa gent digui que no ho entén? S'art es basa en tres pilars molt importants: sa cultura, sa política i s'economia, i açò sempre està en evolució. Noltros no feim es mateix art que fa 10 anys. És, per tant, una evolució constant. Els sentits són una porta oberta cap a l'intel·lecte. Noltros som bàsicament emocions, per tant, hem d'educar s'emoció, i açò és el que falta, que ens obrim cap al sentiment i l'intel·lecte. Actualment, el sistema de selecció de persones per una feina valora la tècnica, el coneixement i, en canvi, no es valora si aquesta persona és bona, si aquella persona sap transmetre, si té empatia. Per açò s'art té una funció, i molt més avui en dia, i és una funció terapèutica, que ajudi a deixondir els sentits de s'individu, que sàpiga connectar, que se n'adoni que té una vida pròpia i que l'ha de viure.
I els sentiments forts són els que es transmeten a través de l'art.
El que és fort és el patiment, el sofriment, per açò pintam, perquè volem transmetre. A més, és s'única cosa que tots tenim en comú, i és que tenim un sofriment. Quan vols fer un tema referent a sa mort, per exemple, jo tenc unes obres que són unes cascades i que per jo són un simbolisme, aquest fil de vida al costat dels foscos, però sempre hi ha aquest bri, llum. Vaig voler representar aquesta fragilitat.
Quins canvis ha observat en aquests anys?
Menorca ha estat terra d'artesans, es feien bones sabates, bijuteria... però tot açò s'ha degradat i hem arribat a ses avarques, i sembla que s'avarca és el màxim, però no és així, no mos hem d'enganar. El que era nostro era s'artesania, mestres d'aixa, araders, sabaters, manobres amb consciència. S'han de redescobrir els valors. Sa nostra cultura és molt important, no l'hem d'oblidar, i trobar s'encaix correcte.
Creu que hi ha artistes que han fet del seu art una marca?
Com açò de s'art és tan obert... Evidentment que hi ha, no ho podem negar, però jo crec que el que diferencia una persona que està allà, que va fent i intenta crear i transmetre, però que al final ningú li fa cas, i a un altre sí, perquè ha trobat la forma, i que poc a poc es veuen com una fàbrica, en un sentit de producció. Es crea una marca de màrqueting. Però també pot ser que en tot açò hi estigui ficat es galerista, que només té l'objectiu dels diners.
Vostè és un artista que acostuma a participar en exposicions col·lectives, com per exemple, el passat cap de setmana a Ferreries. A què és deguda aquesta implicació, aquesta solidaritat envers els altres?
Jo intent ser el més normal possible... Per exemple, a jo m'encanten ses Olimpíades, quan veus aquests esportistes dalt de tot, de quina manera s'ho prenen...! Els veus humils. Retrobar la humilitat, els valors de sempre, la paciència, la solidaritat...
L'any 2004 li van atorgar el Premi Ramon Llull. Què se sent en rebre un premi d'aquest tipus?
Se sent un reconeixement cap a la teva obra, la teva pintura, i penses en tota sa gent que hi ha darrere, que també estan fent feina... És molt d'agrair.
Apel·la molt als valors de sempre, com cooperació, solidaritat...
És que s'individualisme mos dur a culpar els altres. Ja ho veus a s'Ajuntament de Ciutadella. Egoisme, personalisme, males paraulotes, agressivitat... És un exemple del que no s'ha de fer. Jo començ a estar molt impacientat perquè mos toca sa dignitat des poble. Ara és qüestió de dir ses coses més clares. Han de ser més responsables.
Un retorn als valors de sempre, els valors que ens permeten viure a tots millor. Paraules com dignitat, honestedat, humilitat, cooperació, solidaritat... han estat molt presents durant aquesta conversa. Potser no ha estat tant una conversa sobre art com sobre la vida, sobre l'ésser humà. I tot ben amanit amb unes bones rialles. Moltes gràcies, Pacífic!