La porta del temps

Na Catalina havia arribat a aquella casa sense fer-ne comptes després d'un peregrinar propi de l'època i regit per la desgràcia. Abans, temps enrera, havia viscut una altra situació molt distinta, havia bastit un projecte de futur al poble de Bunyola amb en Miquel, pagès, garriguer, majoral a les collites d'oliva de les finques de muntanya. Allà precisament havien fet la topada, s'havien conegut, vaja, un mes de gener fred, d'aquells que deixaven les mans insensibles arribats a l'horabaixa foscant, l'hora de retirada d'aquelles collidores vengudes per necessitat de pobles del pla i de la comarca del llevant. Na Catalina era de Manacor -també n'hi havia d'Ariany, Maria i Son Carrió-, tenia vint-i-un anys i s'arraconava a aquella hora per escalfar-se, mans i peus davant el foc, intentant recuperar el palp per estar llesta el matí següent i continuar la tasca d'omplir paners i trabucar-los dins aquells sacs de drap -n'hi cabien una vintena si eren ben plens, prop de cent quilos-. Havia topat bé amb les altres dones, amb les cabeceres i les amitgeres, però la seva condició de porxera l'obligava a mantenir-se a una certa distància fora de les hores dedicades al tall.
Ella s'havia llogat de collidora a Alfàbia, era la segona temporada que ho feia, però aquell petit món era tot ple d'oliva. Grans collites es feien també a son Palou, a Biniforani, son Vidal, s'Alqueria d'avall i a totes quantes finques hi havia. Faltaven pocs dies per acabar la feina, gairebé eren a punt de la festa del Quarteró, un dia per exhaurir les darreres forces i de recuperar-ne alhora amb una menjada més saborosa i diferent, coca i bullit per a tothom. L'endemà ella prendria el camí de cap a casa, amb quatre doblerons, la mesura d'oli i els records de les tonades, deixaria la feina igualment dura de pellucar per a les bunyolines que hi anaven quan tot ja s'havia acabat. Així mateix, na Catalina se n'havia adonat que aquell majoral li feia molt de cas i s'hi acostava amb qualsevol pretext, li demanava sovint com es trobava, si les sopes escaldades de la nit anterior havien estat del seu gust, si hi trobava diferències amb la manera de cuinar de la muntanya i la que ella tenia més acostumada i altres banalitats justificades només per la intenció de moure conversa. A ella no li anava malament aquell home de bona edat, set o vuit anys més vell que ella, ni tampoc les seves formes, just el trobava una mica petit, pel seu gust li haguera afegit tres o quatre dits d'alçada, però aquestes coses tenen mal remei. Només era una qüestió de conceptes per així dir-ho. Eren, fet i fet, de les mateixes traces i ella trobava que un home sempre ha de treure uns dits d'avantatge a la dona que vol festejar. Era així, ella sabia que aquell bell home duia intencions festejadores i aviat li féu saber, coneixedor com era de la propera fuita de la camperola ocasional per aquelles contrades.
Es casaren, tengueren tres filles, havien parat casa al poble tot i que ell treballava a son Creus, una finca de camí cap a Orient, hi estava de garriguer i molts de dies hi quedava a romandre. La tirada es feia llarga sobretot els vespres d'hivern i era dejorn quan s'hi posaven l'endemà de bell nou. Hi havia feina tot l'any; a la muntanya com més en fas més n'hi ha de feina, deia en Miquel. L'època de fer carbó d'alzina, allà a la sitja del Pla des xiprer, era la que més temps l'obligava a dedicar-hi. Tot i això, en Miquel es delia per baixar a veure tot aquell esbart amorós de femelles que l'esperaven ansioses, en aquell entorn es pensava ésser gairebé l'home més atès del món. A vegades, pres d'un atac rabiós de melangia i de no tocar de peus a terra, hagués volgut tenir una clau poderosa que li permetés tancar de part de dins la porta del temps i gaudir d'aquell món que era només seu, un món que li donava les forces necessàries per fer front a qualsevol repte que la feina i les capritxades dels senyors li posaven a davant. Mon pare, mon pare, les monges de l'escola fan befa dels meus cabells i fan que les nines se'n riguin de mi perquè duc el mocador, li deia na Margalida, la filla d'enmig que havia emmalaltit del tifus i encara convalescent però de camí cap a la millora tenia afectada la cabellera. No res filla meva, aniràs a ca la mestra -era la seva contesta-, és igual si ens ha de costar més doblers, no vull que passis per la vergonya d'ésser maltractada per aqueixes dones que es fan dir filles de Déu.
Més enllà d'aqueixes i altres fetes i desfetes la cosa rutllava, en Miquel treballava dur però en treia les seves compensacions. A part de la mesada i de la renda afegida que en treia en funció de la temporada -esclatassangs, tords, conills i algun colomí- la família tenia un tros davant l'Estremera i amb el seu germà hi anaven quan podien, però s'hi esmerçaven d'allò més per tal que els ametllers florissin i oferissin el millor dels fruits cada estiu. El seu germà Tomeu era exsecallador i esmotxava aquells arbres amb un art que era l'enveja dels seus paisans. Ell, en Miquel, era bon empeltador i si la collita d'oliva li permetia també laborava amb cura aquesta altra part del conreu. A més de tenir esment del planter, tenia dos peus empeltats d'albercoc i altres dos d'una pruna rodona, vermella per dins i d'una dolçor que atreia totes les abelles del voltant. Havia provat de fer-ne una de frare al costat de la caseta però l'experiment no acabava de partir així com ell hagués volgut.
Un any per Nadal en Miquel ho havia preparat tot per partir prest després de fer un mos al migdia i poder anar a l'església a escoltar el cant de la sibil·la. Un nebot seu l'havia de cantar per segon any consecutiu. S'havia organitzar bé el dia, el matí just havia de fer una volta per l'alzinar, fer una xerrada amb el majoral i ben segur que podria davallar amb claror de cap al poble. El senyor, a mitjan matí, cercava en Miquel.
-Miquel, on eres? Mira, demà vendran a dinar els meus cunyats. Vénen amb els seus fills i vull que trobin un betlem de bon de veres. Mira d'omplir-me un senalló de barbeta i la senyora avui capvespre ho endreçarà perquè demà s'ho trobin fet.
- Plou a rompre, no feia comptes tornar sortir però hi aniré, respongué, sense que aquell home hi afegís res més.
En Miquel va tornar amb la barba soca, un paneret ben ple, però també amb un refredat com mai. Just entrar a la casa va començar a tossir de valent, una tos seguida que semblava sortir-li del ventre, feia mala cara i tremolava fort.
- Si no ha de menester res més baixaré cap a Bunyola.
- No, no, pots partir.
Va arribar a ca seva i en comptes d'anar a l'església va haver de colgar-se, les flassades no bastaven per guarir-lo d'aquella fredor que li havia entrat fins al moll dels ossos. No varen ser les festes de Nadal que ell i la seva família tenien pensades. Tanmateix, tot va anar a pitjor i en Miquel va morir el dissabte de Sant Antoni. A les sis de l'horabaixa el combregaren, el rector just just hi va ésser a temps, trenta-nou anys tallats de rel. Una pulmonia va dir el metge i quina desgràcia, va afegir el senyor que aviat va tenir un nou garriguer llogat a la finca.
Na Catalina té ara vuitanta anys i de tota aquesta història n'han passat prop de cinquanta. Ella serveix a una casa de Palma, som als anys seixanta, fa de cuinera i té tota la confiança de la senyora, vídua i més preocupada pels seus negocis basats en el comerç marítim que en l'organització de la casa i dels menjars. De tot això se'n fa càrrec na Catalina, tres dies a la setmana va al mercat, allà hi compra el peix i una part de la carn, la resta a una carnisseria del barri que de vegades rep bon bestiar. La verdura, on és bona de bon de veres, és a ca Ses germanes, aquest és el nom de la botiga de la cantonada de la plaça. De pa cap com el de la Glòria, el forn allà on na Francisca, la madona, li guarda cada dia la peça de pa blanc i, els dimecres i el dissabtes aquella altra de pa anglès que a la senyora li agrada especialment a l'hora de berenar els matins.
Na Catalina ja té les tres filles casades, tres néts i tres nétes que la visiten sovint sovint, i quan té el dinar cuit, la cuina endreçada i el sopar pensat té molt de temps. Fa ganxet i fa calça, ara acaba una bufanda de tres colors per a la seva néta petita i pensa, té molt de temps per pensar. Sempre seguit ronda pel seu cap la història truncada del seu marit i de la seva família. Hi pensa especialment quan els dissabtes al matí, lliure d'altres ocupacions, aprofita per omplir la banyera fins a la meitat i asseure's a l'escaló per rabejar-se lentament, gairebé fins que l'aigua s'ha refredat del tot i la pell dels dits està arrugada a més no poder. Aquestes arrugues ja hi quedaran, es diu per a ella mateixa, faran joc amb les de la resta del cos.
Hi pensa també quan un cop ben eixugada es posa una camisa llarga de fil, blanca i emmidonada -la flaire del midó embolica tota l'estança- i comença a pentinar-se amb el raspall de nacre. El cabell llis, blanc com la neu i llarg fins a baix de tot de l'esquena, és un dels seus tresors més preuats, mostrant un aire presumit que no li diu gens, ni per edat ni per posat -vesteix sempre d'un dol rigorós i amb un mocador negre de seda al cap-, però com més es pentina aquells cabells més recorda en Miquel i la injusta malifeta que se'l va endur, com si ella no tengués el dret a viure les mateixes coses que vivia tota aquella gent que l'envoltava, com si hagués de pagar un càstig estrany per haver trobat aquell home que durant deu anys escassos li va fer veure el món com si fos el mateix paradís. Hi pensava especialment perquè recordava tots els comentaris que li feia en Miquel sobre els seus cabells quan passejaven per la plaça de Bunyola i també a cau d'orella quan eren dins la cambra només seva, d'ells dos, aquells cabells rossos com el blat, gronxat per l'oratjol suau dels capvespres de primavera. Aquella cabellera, altre temps daurada, la feia distinta als ulls d'en Miquel i ella ho sabia i per això, encara ara, la pentinava com si esperés que ell s'hi acostés de part de darrera, en silenci. Sentia que li passava els dits, suaument, a frec de pell, amb tota la tendresa de l'enyor.