la nena que observava l'home que portava un barret de copa

Laura
Rotger
Era un diumenge qualsevol de primavera i l'Alícia, com resultava habitual, va acudir a missa acompanyada de la seva mare i la seva àvia, que havia d'ajudar-se d'una crossa per a mantenir l'equilibri. Per aquells dies, el sol lluïa ja amb molta força i, acompanyades pel cant dels ocelles, les roses del jardí de l'església exhibien el seu millor vermell. El cel era clar i no s'hi distingia cap núvol. Les tres vestien d'un negre impecable i en els seus rostres hi regnava la serenitat. La mare s'ocultava sota unes ulleres de sol gegants, mentre que l'Alícia portava un petit barret a conjunt amb el seu vestit. Amb la mà dreta subjectava un petit ram de margarides que havia collit de camí a l'església i, amb l'esquerra, agafava la seva mare amb força. Unes passes més endarrere anava l'àvia que, degut als seus anys i a la manca de força en les cames, caminava lentament, sense perdre mai el bon humor i l'optimisme que tant la caracteritzaven i que feien que l'Alícia se l'estimés tant.
Anys endarrere, el seu pare havia marxat a una guerra que, per aquells dies, ja feia anys de la seva fi i, després d'esperar tant temps a que ell truqués a la porta, amb el seu cos debilitat, ara més prim del normal, una espessa barba que s'unia al bigoti, l'uniforme, una petita motxilla i uns ulls perduts marcats per la tristesa i el sofriment, l'havien donat per mort. En tot aquell temps no havia arribat ni una sola carta i mai ningú havia trucat anunciant noves d'ell. Els diaris tampoc en deien res, així que, com qui no va la cosa, organitzaren el funeral, sense un cos que enterrar, i van plorar a aquells restos imaginaris. De repent, i simplement perquè sí, aquella enorme casa, sempre repleta de música i de color, va tenyir-se de dol i, com per art de màgia, les precioses i alegres rialles d'Alícia i la seva mare van desaparèixer. Des que es feu oficial la mort del seu pare, l'Alícia trobava a faltar les tardes del te, els pastissos de xocolata dels dissabtes i les llargues passejades pel parc i carrers del poble. Les gruixudes cortines no deixaven entrar el sol i resultava difícil diferenciar el dia de la nit.
D'un dia per l'altre tot va canviar, en aquella casa, i la seva mare va començar a ser menys flexible amb ella. L'Alícia pensà que potser la seva mare havia decidit exercir el rol de pare, i mai va atrevir-se a dir-li res. Acceptava les seves imposicions sense remugar, tot i que en el seu interior, plorava davant l'evidència d'haver perdut també a la seva mare. Recordava poc del seu pare degut a què quan ell marxà l'Alícia comptava només amb tres anys, però per la seva ment es repetia la forta olor a tabac de la seva roba mesclada amb un dels millors perfums francesos del moment. La seva mare estimava París i sempre que podia hi anava a passar uns dies per tal d'adquirir perfum i posar-se al dia amb la moda. Sempre portava uns vestits preciosos, i l'Alícia desitjava créixer per poder vestir-se com ella. De moment, però, s'havia de conformar amb aquells vestits de nena, el barret a conjunt i les sabates de xarol.
Tot i que al principi no li va semblar bona idea, passades unes setmanes va pensar que potser no estava tant malament que la seva àvia hagués anat a viure amb elles dues i va poder comprovar com no era tant caga-ràbies i seriosa com ella pensava. Entre les dues va néixer una gran complicitat, i aquella dona plena d'arrugues i de caminar lent, va esdevenir el que més s'assemblava a una amiga. La seva mare passava hores al despatx del seu pare gestionant les empreses, de les quals ara n'era propietària i, d'amagat, l'Alícia i la seva àvia s'ho passaven d'allò més bé fent pastissos a la cuina amb la criada, llegint, passejant, i aprenent a cosir i a tocar el piano. L'àvia era qui l'anava a buscar a la sortida de l'escola i, de camí, s'asseien a la xocolateria de l'Albert a prendre una xocolata desfeta amb melindros. Això, però, era un secret entre elles dues, i no li podien dir a la seva mare de cap de les maneres.
Aquell no era el primer diumenge en què l'Alícia veia aquell home desconegut observant-la, però sí que fou el primer diumenge en què ella l'observà també a ell. Es trobava assentat a la terrassa del bar que feia cantonada a la plaça de l'església, a la mà dreta hi tenia una vella pipa, mentre que amb l'altra girava amb cura les pàgines del diari. El cafè amb llet que tenia a sobre de la taula s'estava refredant, i l'Alícia pensà que, a diferència de la seva mare, li agradava que no estès massa calent.
El primer que li cridà l'atenció d'aquell home, just des del primer dia que va veure'l, fou aquell enorme barret de copa que tant li recordava el seu pare. A sobre la tauleta de nit tenia una fotografia dels seus pares, i sempre li havia resultat una mica còmic el barret que portava ell. La serietat d'aquell home es veia contrarestada per aquell singular complement, i això feia que l'Alícia sentís devoció pel seu, ara difunt, pare. Uns pantalons negres i un abric també negre, l'Alícia pensà que segurament tindria calor, completaven la seva seriosa vestimenta. Ella pensà que potser ell també havia perdut algun ésser estimat, i va sentir pena cap a la seva persona. Ella tenia a la seva mare i a la seva àvia, però aquell home estava sol, sense cap altra companyia que aquella vella pipa, el diari i un cafè que s'anava refredant a mesura que passaven els segons.
Els diumenges passaren molt ràpidament i, amb ells, el bon temps i la calor anaven guanyant força i protagonisme. No obstant, les tres continuaven vestint de negre impecable a pesar que a dins d'aquells vestits s'hi trobaven realment incòmodes. L'Alícia no s'atrevia a dir a la seva mare que desitjava posar-se aquell vestit blanc que va comprar-li de París la Pasqua passada, i aguantava la calor el millor possible.
A la sortida de l'església, l'Alícia i aquell misteriós home que portava un barret de copa intercanviaren mirades, i l'Alícia sentia que alguna cosa els lligava. Ell també continuava vestint de negre, tot i que ara no portava l'abric. Aquell enorme barret ocultava el rostre de l'home, i ella mai va poder veure-li la cara.
Quan l'hivern arribà, s'encarregà de tapar de blanc carrers i places del poble, i el mal temps feu que la silueta negra de l'home del barret de copa desaparegués. Segurament, perquè al carrer hi feia molt fred i la terrassa del bar que feia cantonada a la plaça de la església romania tancada.
L'Alícia marxà interna en un col·legi de monges a la ciutat, i la seva àvia va perdre tota raó de viure. La seva filla seguia tancada en el despatx fent números, i la xocolata desfeta era més bona quan la prenia en companyia de la seva néta i d'amagat de la seva filla. L'Alícia, trista i de mala gana, marxà a aquell lloc que ella considerava horrible i, cada nit, s'adormia amb la idea que aquella il·lusió que vestia amb un barret de copa i que mentre llegia el diari i fumava la pipa, el cafè se li refredava, seguia en aquell bar que feia cantonada a la plaça de l'església, esperant-la a ella per contar-li la seva història.