La multitud

Miquel Antoni Pons Carreras
Acaben de ser restaurats dos dels grans olis de Goya més coneguts, sobre els esdeveniments del 2 de maig de 1808:La carga de los mamelucosiLos Fusilamientos del 3 de mayo. En contra de la hipòtesi més o menys acceptada per la historiografia tradicional -que afirma que les obres foren encarregades per Ferran VII per commemorar l'alçament nacional contra els invasors francesos- Fernando Checa apunta que no es sap cert si Goya els pintà per encàrrec o per iniciativa pròpia, encara que va demanar permís al regent per a pintar-los, sis anys després.
La carga de los mamelucos(1814) s'inspira en les pròpies vivències del pintor, de 62 anys, quan va veure des de la finestra de casa seva, en el número 15 del carrer Valverde, reunides en la porta del Sol una gernació descontenta perquè els soldats francesos havien tret del palau d'Orient la reina d'Etrúria, la filla de Carles IV, exiliat a Baiona. Aquesta va ser l'espurna de l'alçament, contat admirablement per Arturo Pérez Reverte aUn día de cólera(Alfaguara 2007), que en un emotiu homenatge identifica moltes persones, fins ara anònimes, que hi varen intervenir.
Més concretament la pintura de Goya mostra la càrrega dels mamelucos (cos moro de l'exèrcit francès), que el general francès Joaquín Murat (des de la seva residència en el palau del marquès de Grimaldi, actual edifici del Senat) manà per dispersar les mil o, potser dos mil, persones congregades davant l'edifici de Correus. La reacció de la multitud miserable i inculta (un dels grans temes en la pintura de Goya) va ser de gran violència enfrontant-se a la millor cavalleria del món amb l'únic que tenien a mà: navalles de molla de dos pams, cosa que fa dir a Pérez Reverte que es tractà d'una intifada popular, que començà essent un motí per esdevenir una sòlida resistència de guerrilla urbana, amb barricades que tancaven els carrers, armada de garrots, destrals, falçs, agulles, trabucs, el que fos per tal de matar francesos. La brutalitat de la càrrega de cavalleria s'endugué per endavant el menorquí Luis Monge, que morí trepitjat pels cavalls.
L'instint brutal, assassí, fanàtic i cruelment realista (avança la pintura realista de mitjan segle XIX) amb què Goya mostra la violència de la massa inculta -simbolitzada, per exemple, en la figura en primer pla que mata a ganivetades un mameluco o en el soldat francès degollat, a la part inferior esquerra- fa pensar que el pintor presenta els fets del 2 de maig com una mostra de la crueltat de la naturalesa humana més baixa, instintiva (com també ho mostra en la sèrie de gravatsLos desastres de la guerra) marcada pel fanatisme religiós que desembocà en l'horror: no hi ha herois i tots són vençuts per la irra­cionalitat de la guerra. No hi ha patriotisme. Tampoc no fou un dia de glòria.
L'horror continuà amb la dura repressió d'assassinats i afusellaments del mateix dia, 80 entre el capvespre i el vespre, fins als de la matinada de dia 3 a la muntanya del Príncipe Pío (Los Fusilamientos del 3 de mayo, actual plaça de España), amb un potent fanal que il·lumina les 43 víctimes (un tal Juan Suárez aconseguí fugir viu) I el cas és que tot ho va moure la gent més humil i oprimida, espontàniament (Madrid en aquells moments tenia uns 160.000 habitants), dels quals es calcula que varen lluitar no més de 3.000 o 4.000 persones coratjoses. Reverte els recorda a tots, inclosos els 409 que moriren i els 160 que foren ferits.
I la gran paradoxa del 2 de maig és que per un malentès sentit de la pàtria i de la llibertat, com diu Pérez Reverte, per la incultura i la ignorància, el poble (incloses les dones i els infants) desarmat recolzat per uns 60 militars, dirigits per ­Daoiz i Velarde que desobeïren les ordres de no intervenir, més uns 200 veïns que s'anaren reunint a l'antic palau de Monteleón, reconvertit en quarter, s'oposaren als francesos fins a la mort. Però el drama era que l'enemic real no eren els francesos, sinó aquells a qui estaven defensant (quan tornà el rei desitjat Ferran VII, el primer que feu fou restaurar l'absolutisme monàrquic i abolir la Constitució de 1812).
Malgrat açò, la conseqüència d'aquesta resistència fanàtica popular obrí els ulls a la resta del país (els estaments privilegiats, la gent culta i il·lustrada no va sortir al carrer a lluitar) que començà a prendre cons­ciència de l'ocupació estrangera, de la seva identitat històrica i territorial com a nació, en una causa comuna contra la tirania de Napoleó. El buit de poder fou aprofitat per les forces liberals obrint un procés constituent amb la primera Constitució espanyola (1812) que recollia el liberalisme polític del segle XVIII (Estats Units i Revolució francesa) i el projectava cap el segle XIX (revolucions 1820 1830, 1848, i les unificacions d'Itàlia i Alemanya).
I aquest és l'esperit que es pretén mostrar en l'exposició que s'inaugurà el passat divendres a Madrid quan es compleixen 200 anys del 2 de Maig:2 de mayo de 1808. Un pueblo, una nación. I com ja havia fet el Tercer Estat a França, la història se repeteix. Com escriu Pérez Reverte,els incultes han de lluitar pels cultes que volen la modernitat. I tot dos volen la llibertat. Pot ser és per açò que les dues grans teles de Goya no varen ser exposades al públic fins molt més tard, perquè eren massa poc patriòtiques, o perquè visualitzen l'opressió de l'home sobre l'home.