09/02/10 0:00
TW
0

Josep Masanés
Hi havia a casa, entre munts de llibres, un lil·li­putenc volum de cobertes turquines, de poc més de cent pàgines, les fulles colrades. Es tractava d'un llibre de contes de Salvador Galmés: "Narracions". Confesso que, fins aleshores, no n'havia sentit a parlar de l'escriptor mallorquí. Però, quan comencí a llegir aquell exigu tom, em quedí enlluernat. I recerquí per la biblioteca si no tenia res pus seu, i trobí un relat, aquest, en un recull: "Narrativa Breu a les Illes Balears".
Però, anem a pams. Primer l'home, després la cosa. Salvador Galmés, "Capirró", nasqué a Sant Llorenç des Cardassar el 1876. Ingressà als catorze anys al Seminari Diocesà de Palma de Mallorca i s'ordenà sacerdot amb vint-i-vuit anys. Poc després finí sos estudis de Dret. Guanyà la Copa de Plata dels Jocs Florals de Barcelona de 1908 amb el conte "Negrures". Escrigué una no­vel·la curta, "Flor de card", i uns pocs contes ("Hivernal", "Fugacitats", "Entre els dos mons", "La dida", "Somnis trencats", "La mareta", "Encalçant", "Els Reis", "El garriguer d'Infern", "L'esqueix", "El pica-calderes", "La bovereta"...). Emperò, a partir de finals dels anys vint, jaquí d'escriure ficció i consagrà tots sos afanys dins el món de les lletres a la transcripció, fixació, estudi i edició de l'obra lul·liana i a col·laborar en la tasca d'elaboració del Diccionari Català-Valencià-Balear.
Respecte a la cosa. En les narracions de Salvador Galmés destacaria el ritme, la cadència, vivaç i intensa i tenaç i enèrgica; sos finals, tràgics, durs, sense concessions, en què els personatges es veuen abocats a un destí infaust ja establert des de les primeres línies; l'ús dels possessius àtons, una raresa entre els autors en prosa d'aquest segle (son pare, son cor, son front, sos ulls, sa vigorosa silueta, ses formes, son despit, son acte, son estimat, sa indiferència, sos llavis, ses galtes...); i una riquesa lèxica delitosa, abellidora, vehement, sumptuosa, venusta, precisa. Però, més que adjectivar aquesta abundor acroamàtica, preferiria mostrar-vos allò al que em refereixo: crostera, cocó, arbrissó, terrer, esbucar, xaruc, aturall, desenfreït, nigul, empentejar, trullós, borralló, endemesa, autumne, lloriguera, llum de cruia, reganyol, estadant, becar, eixancar, rua, retxillera, bellumes, orat, esbaltir, esvorellar, garballó, malavejar, reble, cernuda, returar, sebel·lí, ... Mots exemplificatius del que hom pot descobrir en sos contes.
Concloc asserint que és un infortuni que Salvador Galmés no giqués més escrits, però, sens dubte, sa erudita feina de fixació i edició de l'obra de Llull és, almenys, tan valuosa com allò que no escrigué. En qualsevol cas, es pot afirmar que, si Unamuno, que assegurà que el lector (castellà) culte pot enfrontar-se a un text en català, hagués llegit Salvador Galmés, no hauria asseverat el que asseverà.