Bob

Joan Pons
L'economia ha segrestat la política. La política ha segrestat la cultura. La cultura s'ha fragmentat i s'ha vist obligada a apoderar-se de tots els mitjans d'expressió. L'altre dia, per exemple, em van convidar a una taula rodona sobre Bob Dylan. Lloc: Fòrum el Triangle. Organitzador: Club Cultura FNAC de plaça Catalunya. Motiu: la presentació del llibre "Bob Dylan Letras 1962-2001". Participants: els traductors José Moreno i Miquel Izquierdo, el periodista de la revista "Desolation Post", el cantant Ramon Faura (Le Petit Ramon) i, com a escriptors, Ignacio Vidal Folch i un servidor.
Vaig acceptar perquè no es pot dir no a la poderosa FNAC i perquè m'agrada la música popular, a més de la música culta. I per Confuci. El Sòcrates oriental: "Reanimar les coses d'abans i conèixer les noves, això et fa capaç d'esdevenir mestre".
El cantant de Minnesota és un mestre, però no sé si d'abans o d'ara. Fa poc el vaig veure citat -maleïda postproducció-a la magnífica no­vel·la de Zadie Smith "Dents blanques" (La Magrana, 2001). Entre iròniques citacions bíbliques de Sant Mateu i del llibre dels "Corintis", la multiètnica escriptora britànica intercala en un diàleg uns versos de Bob Dylan: "Però jo era molt més vell llavors, ara sóc molt més jove".
Ens identifiquem amb els clàssics i, l'antic habitant de Greenwich Village, ho és. Té un esperit homèric que m'agrada. Va sortir d'un poble petit per obrir-se horitzons i tenir una major perspectiva del món: el meu Duluth -als sis anys Hibbing- és Ferreries. Es va obsessionar per un cantant: el meu "Woody Gutrhie" és Juan Rulfo. Compartim aquesta sensació "camusiana" de no ser d'enlloc -i sense esperances de ser-ho mai- i de creure que l'art és un camí personal durant el qual s'han de prendre decisions. Llevat que tots dos tocam horriblement l'harmònica, no ens uneix res més que aquest arrelament en el passat amb l'objectiu d'intentar projectar-nos en la contemporaneïtat. El pas del folk al rock que va fer Bob Dylan, a pesar de l'oposició de déus de la cançó com Joan Baez o Pete Seeger i l'encara més colèrica dels seus seguidors, també té connotacions bíbliques. És com la poma d'Eva. L'electrificació de la seva música és com una porta oberta, una llaminadura per a un artista que vol conservar a tota costa la independència. Per què no la pot agafar, la poma, vull dir? La polèmica queda reflectida a la perfecció en el meravellós documental de Martin Scorsese, "No Direction Home".
-Desafino quan m'escridassen.
-Vull el nom de tots els qui m'han escridassat!
Els al·lots s'hi senten identificats i somriuen.
-JUDES -ha escopit durant el concert un del públic.
La paraula més adequada, en aquell moment de linxament públic, hauria estat: JESUCRIST.
Per tancar la taula rodona, Le Petit Ramon canta clàssics de Bob Dylan.
Allen Ginsberg va plorar quan va escoltar per primera vegada "Masters of War". Jo no he arribat a tant a pesar que reconec la important influència musical i literària de l'home que es va enfrontar a la vastitud del món amb les poderoses armes de la cultura.