"Un augment de fitoplàncton de 2009 fa que hi hagi més eriçons"

Lluís Cardona (Maó, 1966) és professor del departament de Biologia Animal de la Universitat de Barcelona, i va parlar de l'influència de les fluctuacions en les condicions ambientals a la mar, en l'abundància de les espècies marines. A Menorca, els darrers anys ha crescut la presència de vogamarins.

Hi ha més vogamarins a la mar?
Normalment, l'abundància de fitoplàncton a Menorca és molt baixa i poc productiva, per això l'aigua és tan transparent. Però a la primavera dels anys 2009 i 2010 hi va haver un pic d'abundància de fitoplàncton. El canvi ha estat més important a la zona que hi ha entre Cap de Cavalleria i Cala Morell. Entre Cavalleria i Addaia, també, però no tan intens.

Què va succeir?
Va ser un fenomen natural. Té a veure amb la temperatura i amb l'estructura de la columna d'aigua i amb una sèrie de qüestions oceanogràfiques. Les larves de vogamarins viuen en el plàncton en aquesta època de l'any. Normalment, el nombre de vogamarins a Menorca no és molt elevat, perquè les larves tenen poc menjar, però aquests dos anys en van tenir molt i hi va haver un gran increment de població.

I com afecta? És perjudicial?
Els vogamarins adults s'alimenten d'algues altes, i el fet que n'hi hagi més ha provocat canvis en la comunitat d'algues, sobretot de les grosses. Aquestes algues tenen un paper important a l'hora d'estructurar les comunitats bentòniques. Bàsicament serveixen de refugi per als peixos petits. Per tant, si els vogamarins eliminen les algues, es pot produir una reducció d'aquests peixos.

Només ha passat a Menorca?
Els anys 70 i 80, en el conjunt del Mediterrani, a Catalunya, València i el sud de França hi va haver un increment de la contaminació que va fer que hi hagués més fitoplàncton. Això afavoria els vogamarins i va provocar la disminució d'algues grosses. Així es va passar d'una situació en que al damunt de les roques hi havia una estora grossa d'algues, a una en la qual moltes roques pràcticament no en tenien. La causa d'aquest canvi no estava molt clar, hi havia diverses hipòtesis. Una era per la calidesa de l'aigua, i una altra per la proliferació de vogamarins. Però això no va passar a Balears, i pensàvem que era per la falta de fitoplàncton. Ara, aquests canvis a Menorca ho confirmen.

Per què només al nord de l'Illa?
Per les corrents i per una sèrie de canvis oceanogràfics que van fer que, sobretot al ponent de Cap de Cavalleria, la columna d'aigua estés molt més mesclada i hi hagués més fitoplàncton. Quan mires les imatges per satèl·lit veus que a la resta de Menorca l'increment de clorofil·la, de fitoplàcton, no va ser molt important.

Això es pot veure via satèl·lit?
Sí. Hi ha uns satèl·lits de la NASA que mesuren la quantitat de clorofil·la que hi ha a tots els oceans del món, i permet saber les dades d'una zona determinada en un moment concret. Va ser així com vam detectar el pic de clorofil·la els anys 2009 i 2010.

Es veu amb el color de la mar?
La clorofil·la absorbeix unes radiacions de llum, la vermella, i en reflecteix unes altres. Aquests sensors del satèl·lit mesuren la llum que emet, la fluorescència. A partir d'aquí saps la quantitat de clorofil·la A que tenen els fitoplànctons.

I hi ha menys peixos?
Sí. Això va passar durant dos anys. Ara, l'abundància de clorofil·la ha tornat a les condicions originals, però l'ecosistema del fons de roca trigarà a estar com abans. L'abundància de vogamarins és molt grossa i la de macroalgues ha disminuït. Hem de veure quant trigarà a estar com abans.

I aquest desajust temporal?
No està demostrat, però sembla que una vegada que augmenta el nombre de vogamarins, aquests exemplars adults actuen de refugi per als petits. És a dir, quan els vogamarins passen a la roca són molt petits, fan dos o tres mil·límetres. En aquest moment són molt vulnerables a peixos com les donzelles, que se'ls mengen. Però com que ja hi ha vogamarins grossos, els petits s'hi posen davall i allà són invulnerables. Per tant, encara que els nivells de clorofil·la siguin més baixos i que minvi també l'arribada de vogamarins juvenils, la seva supervivència pot ser més elevada.

De quant de temps parlem?
Encara no ho sabem, ho hem de mirar els propers anys, a veure quant tarda l'ecosistema a tornar al seu estat original. Els vogamarins poden viure 7, 8 o 10 anys com a molt. Hi ha un decalatge entre les dues coses. Podem estar cinc, sis o deu anys a tornar a la situació anterior, tant pels anys de vida dels vogamarins adults com pels joves que tenen protecció. Però són hipòtesis, encara no ho sabem.

I tot això a la Reserva Marina.
Coincideix, però no té res a veure. Teòricament, els sards grossos podrien controlar els vogamarins, però amb aquest estudi hem vist que no, perquè precisament, a la Reserva, que hi ha més sards que a fora, és on l'increment de vogamarins ha estat més elevat. Vol dir que els sards no han tingut la capacitat de regular la quantitat de vogamarins.