Un concert per no oblidar

Com dèiem, el passat dissabte 15 de març vam tenir la oportunitat de gaudir un cop més de la música del maonès Marco Mezquida al Teatre des Born de Ciutadella, aquest cop encarnant la seva versió més ibèrica, al costat d’un dels grans del flamenc, en Juan Gómez ‘Chicuelo’, guitarrista nascut a Cornellà de Llobregat amb ja una llarga trajectòria a les seves esquenes. Completava el trio el jove percussionista Jacobo Sánchez, que venia a substituir a darrera hora Paco de Mode, el percussionista original del trio, que per un petit accident domèstic el dia anterior es va veure impossibilitat per tocar. Val a dir que en Jacobo Sánchez va fer un paper impecable durant tot el concert.

Tal com la ocasió ho mereixia, el Teatre des Born estava ple fins a la bandera. Això ens mostra un cop més l’interès del públic menorquí per aquesta música, per la música en viu, per la música viva i de qualitat, i ens ajuda a no perdre l’esperança de que, pels amants de la bona música en directe, encara no està tot perdut.

El concert va començar amb «Najando», el primer tema de «Del Alma», darrer treball discogràfic de Chicuelo i Mezquida, unes trepidants buleries que van avançar el to del que seria tot el concert, un nivell musical que va anar in crescendo durant les quasi dues hores de música que ens van regalar els artistes. En aquest tema en Chicuelo ja va deixar la seva empremta, donant-nos a entendre que la nit seria intensa.ç

El segon tema que van tocar es titulava «Carrer del Perill», coincidint de nou amb el segon tema de «Del Alma», una rumba amb aires funkies i urbans. Amb aquest tema van fer palès que la subtilitat també forma part del llenguatge musical d’aquest trio. La subtilitat, la riquesa sonora, la imaginació sense treva, les mil i una referències musicals que aniríem descobrint al llarg de la vetllada. A «Carrer del Perill» va seguir «Huellas del Sentir», un homenatge d’en Marco Mezquida a Bill Evans, un tema que ens va copsar pel seu romanticisme i per les seves referències a la música impressionista de principis del segle XX.

Va seguir el concert amb «De Ida y Vuelta», unes guajires, un pal molt emprat en el flamenc, influenciat, tal com el títol ja ens explica, pel seu pas per l’illa de Cuba. Unes guajires amb les que en Marco i en Juan van jugar, van transformar, de les que es van escapar per més tard tornar i amb les que vam recordar els orígens flamencs d’en Chicuelo. Això és important perquè podem afirmar que per més indiscutibles lligams que alguns dels intèrprets tenen amb aquest gènere, el concert va tenir molt poc de flamenc i molt de moltes altres coses i, en aquest cas, això es un elogi, perquè, com ja hem dit abans, vam sentir molta i molt bona música. Tampoc hagués estat un problema si hagués estat un concert més dominat per les sonoritats flamenques, però, en tot cas, no va ser així, i va estar bé.

El concert va seguir amb un tema original d’en Juan Gómez. «No hay dos sin tres». Arribats en aquest punt voldríem no oblidar, d’un banda la qualitat semi-acústica del so d’aquest trio i, d’altra banda, la bona feina de l’equip tècnic que va saber mantenir i projectar aquesta qualitat semi-acústica proporcionant una escolta molt agradable que l’audiència apreciar.    El següent tema va ser «Engaño». Com molts dels temes que vam poder escoltar, aquest també estava composat per moltes parts. Seccions que es repetien, motius que s’intercalaven, es doblaven i es desdoblaven. En aquest cas, «Engaño» ens va recordar aquelles harmonies que comparteixen molts dels tangos d’Astor Piazzola i, de fet, no va ser aquest l’únic tema de la nit que ens va fer pensar en el famós compositor argentí.

«El far dels desitjos» va ser el següent tema. Una peça original d’en Marco que va tocar a piano sol explorant sonoritats que ens van recordar molt el Keith Jarret del «Khöln Concert», seguit pel bolero «Al Alimón». El concert va acabar amb dos temes dels que no ens van dir el títol, però en tot cas donem fe que el públic assistent estava entusiasmat i entenem que així fos. La bellesa i l’honestedat no defrauden mai. Com a darrer regal ens van tocar un bis anomenat «Al sol», un tema amb aires flamencs que va posar punt final a una vetllada a no oblidar.