L’OSIB, la Capella Davídica i Simón Orfila fan lluir un Sant Antoni pentinat per la tramuntana

Si bé és cert que el Cor de la Capella no va tenir un protagonisme destacat, ja que les seves intervencions es van reduir a quatre, podem dir, però, que totes elles foren reeixides amb èxit i adequació estilística. De fet, vam tenir l’ocasió d’escoltar la formació coral ciutadellenca en un repertori que no els és gens habitual (Don Pasquale, Nabucco i Doña Francisquita) i van oferir una interpretació molt acurada i matisada que va ser rebuda amb calorosos aplaudiments per l’auditori. Segurament, la primera peça escollida, Schicksalslied, op. 54, de J. Brahms (La cançó del destí), a partir d’un poema de F. Hölderlin, considerada una de les millors peces corals del compositor alemany, quedava bastant lluny de la resta del programa i, potser, la ubicació del cor, l’acústica del Teatre i el context programàtic del repertori no van oferir les millors condicions per apreciar la peça en tota la seva esplendor. Tot i així, el Cor de la Capella va demostrar, un cop més, que sap enfrontar obres de gran calat amb rigorositat i saber fer. La direcció de Pablo Mielgo va ser molt efectiva i delicada quan la peça ho requeria, jugant a favor del Cor i del resultat final en tot moment.

La presència a l’escenari de Simón Orfila és sempre una garantia, tant per la qualitat del que es podrà escoltar com per l’entrega que el públic menorquí li brinda. Amb aquesta carta guanyadora, el baix-bariton alaiorenc començava les seves intervencions amb una vibrant i graciosa interpretació del «Non piu andrai», de Le nozze di Figaro, de Mozart, evidenciant el boníssim moment vocal en què es troba i el domini de l’escenari i del personatge, que atresora després d’una dilatada carrera escènica. El mateix domini que ens va oferir amb la simpàtica ària de Don Pasquale, de Donizetti, «Un foco insolito». Tancava la primera part amb una de les seves àries de capçalera, «La calunnia», de Il barbiere di Siviglia, de Rossini, on Orfila posava de manifest la robustesa del seu registre més greu, així com uns aguts que es van fent més rodons amb el pas del temps, tot oferint-nos una veu homogènia, segura, sense fissures en l’emissió. Tot això combinat amb una presència escènica i un saber viure el personatge, virtuts que sempre ha tingut i que amb els anys guanyen en solidesa.

A la segona part, ens regalava una preciosa ària i cabaletta de l’Ernani verdià, «Che mai vegg’io... Infelice! E tuo credevi», una ària compromesa, plena de força, que Orfila defensava amb tota la carn a la graella. Bravo! Contrastava aquesta força amb la delicadesa que va saber imprimir a una deliciosa i sentida «Ella giammai m’amò», de Don Carlo, on va invertir en pianíssims i messa di voce, tot eixamplant la paleta de colors de la seva vocalitat. A destacar també la intervenció de la jove txel.lista de l’OSIB, que constituí un moment preciós del concert.

Es tancava el repertori amb dues romances cèlebres del gènere de la sarsuela, «Despierta negro», de La tabernera del Puerto, de Sorozábal, i «Mi barca vieja», de La galeota, de Codina, que posaven de manifest, un cop més, l’estima que sempre hi ha hagut a la nostra illa per la sarsuela, ja que ambdues foren rebudes amb fortes ovacions.

L’orquestra va treballar a molt alt nivell, responent precisa a les peticions del director, i Mielgo va conduir el concert amb delicadesa i atenció cap a les necessitats que el repertori vocal presenta. Molt bona interpretació del «Intermedio» de Bohemios, d’Amadeo Vives.

I no podia finalitzar la vetllada, en dia tan assenyalat, sense un parell de bisos propis de la nostra terra, com ho són Sa balada de’n Lucas i Escolta es vent, ambdues cantades amb sentiment i força per part d’Orfila i arrabassant els «bravos» de l’auditori.

Un concert vibrant que segellava de manera brillant una Diada protagonitzada pel vent i la pluja. Per sort, la música ens és sempre el millor refugi.