Calós és Liverpool

Una projecció d’imatges de grans icones del rock, des de Chuck Berry a Elvis Presley, precedí l’entrada a l’escenari del quartet de Liverpool. Però va ser escoltar els primers acords de «She loves you» i començar aquest espectacular viatge en el temps.

Després de 46 anys de trajectòria i més de 2.000 concerts, Abbey Road Show s’ha convertit en un dels tributs més autèntics i fidels a l’esperit original dels Beatles. Amb permís dels Flaming Shakers, que aquests darrers anys també sovintegen els escenaris menorquins.

Els equips, els instruments, les veus i l’acústica del renovat teatre de Calós hi acompanyaren. Com el públic, que omplí a vessar les 620 butaques i s’entregà, entusiasta però més madur i sense els crits característics del fenòmen fan, als himnes que anaven passant, tot seguit, davant seu.

«She loves you», «I want to hold your hand», «Love me do», «Help», «Drive my car» i «Twist and shout» marcaren el ritme de la primera part del concert. La banda abandonà uns minuts l’escenari per donar pas al «No-Do» i tornà reconvertida en la Sargent Pepper’s Lonely Hearts per omplir de mitja hora de psicodèlia pop el teatre de Calós. Sonaren «All you need is love», «Strawberry fields», «Penny Lane» o «Lady Madonna», i marxaren de nou després que Ringo Star li cantàs al submarí antibel·licista («Yellow Submarine»).

I, de nou, invocant un sonor no a la guerra, reaparegué el ressuscitat John Lennon català per cantar «Imagine» i submergir el públic en el disc «Abbey Road» que, precisament, dóna nom a la banda tribut. «Something», «Come together» i «Here comes the sun», entre altres, per acabar acomiadant-se amb el cèlebre «Let it be» de Paul McCartney.

Jordi Expósito (John Lennon), Adrian Ghiardo (Paul Mc Cartney), Ferran Corbalán (George Harrison) i Carlos Moreno (Ringo Star) són tan semblants als originals en el so, la vestimenta i la posada en escena que costava pensar que els quatre músics venien de la península i no del mític Cavern de Liverpool. Per sortir de dubtes i amb bones dosis d’humor, Jordi Lennon ho deixà ben clar. «Per si no us havíeu donat compte, nosaltres realment no som els Beatles», comentà tot provocant les rialles dels espectadors. Un públic al que feu posar-se de peus en un apoteòsic final al ritme de «Get back» i un aclamadíssim «Hey, Jude», corejat amb més ànim fins i tot que als estadis del Manchester i el Madrid.