Les eleccions de 1898 a Menorca: Pitos, flautes i odis

El declivi —el Desastre en majúscula— no només tingué repercussions polítiques, sinó que també recaigué sobre la ciutadania i la quotidianitat de la gent. Dins del panorama general, també s’hi va conformar una cara humana dolorida, d’un realisme gris incontestable, posada en contrast amb la perspectiva estatal i institucional, inclosa la clau periodística i d’opinió pública en relació a la qüestió nacional.

En referir-nos a la complexitat del Desastre de 1898, no parlam d’una mena de crisi que sols tingué incidència sobre la gran estructura d’un país. O que presentà una naturalesa elucubrativa per a teòrics, columnistes de premsa, intel·lectuals o historiògrafs. No, no només açò. Al costat de l’anomenat «problema d’Espanya», va aparèixer el drama humà de la gent. Poques capgirades de l’edat contemporània, en el decurs del temps, havien causat un xoc directe i explícit damunt del ciutadà com ho va fer el Desastre, si descomptam, és clar, la cruel contesa civil que hi haurà el 1936.

Els homes, les dones, les famílies concretes..., tots se n’assabentaren d’aquest episodi de les guerres colonials, rematat de seguida per la follia africana de 1920. Tothom, a Menorca, per una raó o altra, ho va plorar. Sobretot les classes populars patiren gana —una fam diària. Veieren el jovent anar-se’n a ultramar a una guerra incerta i hostil. Allí s’entregaren per morir víctimes d’una combinació mortífera entre les malalties tropicals i els matxets dels mambises.

Mentre també açò succeïa a l’illa, l’estat espanyol perdia Cuba, Puerto Rico i Filipines. El sol —l’estrella colonial i imperial espanyola— es va aclucar, esvaït i cendrós, per darrera d’unes masses nuvoloses de pessimisme aterridor. Fou conegut com a «pessimisme espanyol». De retruc, també fou el nostre, un pessimisme menorquí.

Tot plegat, la situació tingué a ca nostra un reflex tallant d’arestes doloroses. Ruïna del calçat, aparició de contingents d’afamegats a totes les viles i ciutats del nostre país, lleves injustes de soldats i destrucció de qualsevol forma mínima de benestar, són els trets que aquí esfereïren la gent.

Un dels esdeveniments que marcaren els annals de 1898 foren les eleccions legislatives al Congrés de Diputats.

Llavors, Menorca constituïa un districte electoral amb dret a elegir, no un senador com es farà en l’avenir, sinó un diputat propi a la cambra baixa, on ja no s’hi aplicaven criteris estamentals d’elecció, ni menys encara el caprici reial, com havia succeït durant els anys més dèbils de l’etapa isabelina i els primers temps de la Restauració canovista.

L’estructura electoral i el sistema de partits funcionaven —amb aldarulls formidables— segons un model de bipartidisme pur. Érem en el pic de la Restauració, i potser com en cap altra època, l’opinió política menorquina es canalitzava, o bé a través dels republicans, o bé dels conservadors. No hi havia més opcions electorals que comptessin a les urnes. El tornisme, com a fórmula de pau política engegada el 1874, era el bessó del sistema de partits imperant, i ara, el 1898, la màquina de l’estat havia acomplit de nou la mateixa i rovellada tasca, per tal de tirar endavant la democràcia més o menys estable però precària, malgrat el caciquisme endèmic.
La reina governadora, en data de 26 de febrer, havia fet ús de les prerrogatives que li donava l’article 33 de la Constitució de la monarquia restaurada i havia signat una Reial Ordre d’eleccions. Foren fixades per al diumenge 27 de març, per al Congrés de Diputats, i el 10 d’abril per a la part electiva del Senat. Però les més importants —les més intenses i disputades— foren, com sempre, les que havien de renovar la cambra baixa. En canvi, les eleccions al Senat passaren sense pena ni glòria, escassament ateses per la premsa i contemplades amb absoluta indiferència ciutadana.
Regia la llei electoral del 26 de juny de 1890, un text legal que tantes esmenes havia tramitat el maonès Rafel Prieto i Caules. Era ja un moment en el qual teníem ben consagrat a Espanya el sufragi universal —entengui’ns: l’universal masculí i a partir dels vint-i-cinc anys.

A Menorca, els republicans ho havien tingut ben clar: havien nominat, una vegada més, Rafel Prieto i Caules, el candidat veterà del progressisme i el líder més sòlid d’aquest segment ideològic d’ençà de la Revolució de Setembre, o sigui, de trenta anys enrere, amb poquíssimes interrupcions. L’altra facció, la dels conservadors, havia assolit un pacte preelectoral amb els liberals-dinàstics, i totes dues forces havien designat, conjuntament, el capità de navili Emili Hédiger i Olivar.

Les tècniques electorals i els pressupostos disponibles, no hi aportaren gaire eficàcia a la campanya. I, a més a més, la propaganda, el màrqueting, les assessories d’imatge, els argumentaris i la semiòtica política eren eines de la politologia encara no imaginades. Així, idò, allò que en el futur es dirà «aparell publicitari» (cartells, mítings, enquestes d’opinió, sondeigs demoscòpics, tríptics, manifests, debats de candidats, mailings i somriures d’ortodòncia riolera perfecta) no marcaren —no podien fer-ho en absolut— la cursa electoral illenca. Tot açò, en efecte, s’hi mantingué absent, llevades les baralles feréstegues, farcides de bones dosis d’agressions, insults i, fet i fet, de la barbàrie electoral més rebeca. Alaior, particularment, va donar la pitjor nota, la més execrable del conjunt insular.

La causa que havia de provocar els aldarulls de l’endemà de les votacions va procedir, paradoxalment, del bàndol guanyador. Així de bèstia i d’intolerant —d’espantosament incívica— era la nostra societat política d’aquells moments. Els danys infligits arran dels resultats a les urnes —danys morals i físics— provingueren, no pas del perdedor que esclata víctima de la pressió del fracàs, de la ràbia i l’odi, sinó del propi triomfador que creu que l’èxit li atorga temporalment el dret a la pitjor anarquia: fer que els rivals es mengin crua i sense sal la seva pròpia victòria.

Els resultats, per pobles —recordem-ho—, produïren el següent repartiment de vots. Ciutadella: 1.012 per a Hédiger i 629 per a Prieto; Maó (amb Sant Lluís inclòs): 1.308 i 2.188; Alaior: 638 i 553; es Mercadal (amb es Migjorn Gran i Fornells): 452 i 220; es Castell: 209 i 227; Ferreries: 180 i 90 respectivament.

Com cal inferir, Hédiger fou el més votat a quatre de les sis demarcacions electorals, i Prieto i Caules en dues. Però, açò no obstant, el fet determinant seria que aquest candidat havia sumat 108 vots més que el seu contrincant en el balanç general, raó per la qual va resultar proclamat com a inapel·lable diputat per Menorca. Per al progressista fou l’octava elecció guanyada des de 1869.

No hi ha dubtes que la clau del triomf li va venir garantit per la inclinació demòcrata de l’electorat maonès. Amb gairebé el doble de sufragis que Hédiger, Prieto i Caules va acumular en aquesta ciutat un romanent de vots suficient, folgadíssim, per compensar els predominis que els liberals i conservadors havien obtingut a Ciutadella, Alaior, es Mercadal i Ferreries.

Sembla palès que el gran —i gairebé exclusiu— planter electoral dels republicans menorquins fou Maó. En aquell temps, Maó valia unes eleccions per si sol. Almanco així va ser durant les legislatives de 1898. Es Castell, tot i haver atorgat també la majoria a Prieto i Caules, només va obrir una distància lleu de divuit vots escassos.

Així les coses, de seguida hi van esclatar les batalles periodístiques, aspres i rabents, a compte de la interpretació que calia fer dels resultats.

Les hostilitats de gasetilla entre «El Bien Público» i «El Liberal», de seguida foren en augment. Ambdós papers, una vegada i una altra, van omplir llurs columnes de la xaranga musical de perols i maces en forma de comentaris i cròniques passionals, escrits enmig del desori i la fressa més hòrrida. I diem «xaranga musical», perquè certs ofuscats de la militància política feren exhibició de burles i insults, i agitaren perols i còdols a les portes dels rivals.

Per exemple, el diari que havia estalonat la candidatura d’Hédiger va escriure aquestes inharmòniques paraules —aquest testimoni de la demagògia feculenta imperant: «[...] La candidatura ministerial y del orden ha obtenido ciento setenta votos más que en 1891, mientras que el ínclito mártir por Menorca, D. Rafael, ha obtenido ciento setenta votos menos, o sean, 340 votos a nuestro favor».

Suma fantasmagòrica

Què no ho reparau bé? Els cronistes del cantó conservador hi van arranjar una suma —fantasmagòrica, ben entès— amb els vots de més que havien guanyat les dretes respecte d’unes eleccions anteriors i els vots de manco que havia perdut la candidatura rival. I així, sense ruboritzar-se per tan descarada fal·làcia aritmètica, hi van presentar un saldo al favor seu de 340 vots. Uns vots, però, que no mai no havien estat dipositats dins les urnes. Sols estaven en els caps buits d’uns periodistes sectaris, cobejats per la lluita de partits i totalment apartats de la informació professional.

Més endavant, va afegir «El Bien Público»: «Entre Mahón y los pueblos hemos obtenido 491 votos menos que Prieto. En 1891 obtuvimos 831 votos menos que Prieto. Resulta una diferencia [de bell nou es regalaven un saldo inútil i irreal] a favor nuestro de 340 votos. La diferencia de votos obtenidos en los pueblos resulta exactamente la misma que en 1891» [«El Bien Público», 8-3-1898, 7441].

Mentrestant, els republicans van bullir en unes saturnals de violència. Havien recuperat l’escó després del període legislatiu immediatament anterior, en què l’acta havia recaigut en Joan Orfila Pons, l’advocat líder dels conservadors, exactament des del 22 d’abril de 1896, quan s’havien celebrat les eleccions precedents.

Vet aquí, però, que els correligionaris i votants progressistes d’Alaior perderen els estreps —i el sentit comú. De la victòria insular de Prieto i Caules, van maldar que se n’assabentessin els carrers, els capellans, els vidres de les finestres i més d’un declarat monàrquic conservador en persona d’aquella vila. Encara que en la demarcació municipal la victòria fou per a Hédiger, els republicans van creure que bastava el triomf insular per refregar-li-ho per la cara als rivals. En una carta enviada a la premsa, un grup d’alaiorencs hi va denunciar els avalots. «Imposible es describir el estado de anarquía por que atraviesa Alaior desde el día de las últimas elecciones [...]», a causa de «los atropellos cometidos por los republicanos desde la noche antes de las elecciones».

Conten els remitents de la missiva que durant la vigília, o sigui el dissabte, diverses colles de republicans s’havien ajuntat en el casino de la plaça del Príncep, i que després havien sortit al carrer cridant «bravuconadas y ofensas». «Y en cuanto llegó la noticia de haber ganado Prieto y Caules en el conjunto de la isla, pues la alegría y el alcohol —agente principal de todo— sacaron de quicio a esa ‘tropa’, y dio pie a que principiaran a recorrer las calles, cantando la Marsellesa, el himno de Riego y otros semejantes, los vivas a Prieto y Caules, a la República, abajo los Borbones, mueran los curas, fuera las iglesias y los atropellos de que fueron blanco muchas casas de personas honradas y pacíficas de la población, cuales fueron, entre otras muchas, la de D. Juan Ginart a quien, a pedradas, rompieron la claraboya de la puerta de la casa; la del hermano del anterior en su casa y en el almacén; la de Pedro Meliá; la de Bartolomé Orfila en la que rompieron las persianas y los cristales; la del médico Sr. Pons, cuya casa fue también víctima de las fechorías de la gente desalmada; la de Domingo Pons, juez suplente, y otras muchísimas que sería largo enumerar».

Referida la denúncia, els mateixos comunicants van afegir-hi, encara, açò altre: «[...] Que aprovechen unas actas manchadas por el escándalo, la ilegalidad y el desorden. Manchada en sangre llevarás el acta de diputado a Cortes por Menorca, obtenida a porrazo limpio por las calles de Alayor, manchada por el escándalo, manchada por la ilegalidad y el desorden [...] ¡Nuestra es la victoria, nuestro el triunfo, repetimos! Partidos dinásticos de Menorca, ¡viva el orden! ¡Viva nuestro candidato!» [31-3-1898, 7.444].

Escoltat el relat, em sembla inevitable i necessària la següent postil·la de cloenda. Allò que es diu viure, poder viure enfangats en aquest clima social tòxic, resultava insuportable. La convivència civilitzada mínima estava llavors trencada en mil trossos de verí.

¿Algú trobarà estrany, mutatis mutandis, que, a la llarga, ens caigués l’esllavissada colèrica d’una guerra civil d’odis assassins?