L’OCIM rep la tardor amb un somriure als llavis

Sota la direcció atenta i matisada de Francesc Prat, «La serva padrona»,    de Giovanni Paisiello, donava inici al concert, amb la corda i el vent sobre l’escenari. Malgrat és molt més conegut l’intermezzo (en dues parts) de Pergolesi, que porta el mateix nom, en aquesta ocasió se’ns oferia l’obertura de l’òpera en tres actes de Paisiello, que és posterior a l’obra de Pergolesi. L’obertura, com ho demana el llibret a qui acompanya, és enèrgica, alegra i dinàmica. L’orquestra va mostrar, des del primer compàs, el seu ensamblatge perfecte i una respiració coral que fa que funcioni com un rellotge en aquest tipus de repertori. És molt notòria la trajectòria comuna, la munió de tots els seus membres i la connexió amb el seu director titular.

Seguia el repertori, ara només amb la corda, amb el «Divertimento» per a cordes K.138 en FaM, de W.A. Mozart. El ‘divertimento’ fou una forma musical molt popular al s.XVIII. Qui més la van conrear van ser Mozart i Haydn. Eren composicions escrites per a pocs instruments i mostraven un estil alegre i desenfadat.

Arribava el torn de G.B. Pergolesi i la seva obertura de «Lo frate ‘nnamorato», una òpera bufa composta l’any 1732, només un any abans que el mateix autor escrivís «La serva padrona». En aquesta ocasió, l’escenari cobrava una nova dimensió perquè eren convidats a la gresca tot un grup de joves estudiants, tant de conservatori com d’escoles de música, que s’afegien als músics professionals per edificar conjuntament aquesta música jocosa i convertir l’ocasió en una festa, per a ells i per als que érem a la platea, ja que dona gust veure la bona feina que s’està fent als nostres centres educatius i el futur prometedor d’una nova generació de músics que un dia alimentaran també els faristols de l’OCIM. Molt bona execució la que van aconseguir tots plegats, sense fissures i amb un so compacte i precís. Cada jove fou ‘apadrinat’ per un membre de l’orquestra i el resultat va ser excel·lent. Ben escollida l’obra per portar-ho a terme!

I es tancava el programa amb Joseph Haydn i la seva Simfornia nº 45 en f#m, o «Simfonia dels adeus». Haydn la va escriure per a qui era llavors el seu patró, Nicolás Esterházy. Durant la seva estada a la finca d’estiueig, un lloc allunyat de Viena, els músics es veien obligats a residir allà, enfora de les seves famílies. Com que l’estada al palau d’estiu es perllongava indefinidament, i davant les pressions dels músics, Haydn va idear aquesta composició que, en la seva part final, indica que cada músic abandonarà l’escenari en un moment determinat fins quedar només un violí primer i un violí segon. Per a l’ocasió, la llum del teatre es va anar fent més tènue a mesura que els components de l’orquestra abandonaven l’escena i es tancava amb un fosc final. Així de subtil fou la reivindicació laboral de Haydn cap al seu patró. S’ha de dir, però, que la composició està tan ben escrita que, malgrat es vagi buidant l’orquestra, la peça no deixa de mantenir totes les característiques fins al punt final de la mateixa.   

Amb aquesta humorada    es tancava el concert de l’OCIM i se’ns convidava a entrar a l’estació hivernal amb un somriure als llavis. Un concert plàcid, fàcil d’escoltar, molt ben executat i amb un toc d’humor que el recorria de punta a punta.