Anna Costal: «Menorca apareix en la biografia de Clavé d’una forma prou important»

Josep A. Clavé va morir fa cent cinquanta anys i el seu llegat encara és ben vigent, per què?

—Clavé va ser un personatge fonamental per a la història contemporània de Catalunya, dels Països Catalans i no només, perquè ell tenia un projecte cultural, polític, associatiu d’una magnitud tal que volia transformar el regne d’Espanya, fins i tot arribant a les colònies (Cuba, Puerto Rico i les Filipines), en una república democràtica i molt més justa per a tothom. Per tant, era un senyor que no va treballar sol, que es va envoltar de grans personalitats polítiques, intel·lectuals, dramaturgs, escriptors i poetes del seu entorn més proper a Barcelona, on va néixer, amb l’objectiu de transformar socialment i políticament el regne d’Espanya en una república democràtica.

Un objectiu certament molt ambiciós, com ho va desenvolupar?

—Ell es va adonar que amb la violència no s’anava enlloc, perquè ell mateix quan era jove va participar en bullangues i en actituds violentes cap al govern i va veure que això sempre portava unes represàlies brutals i que hi havia morts i ell, a més a més, va ser un pacifista tota la seva vida i va veure que aquesta via no servia per a res. Llavors, va llegir un llibre que el va il·luminar molt, que el va inspirar molt, d’un socialista utòpic francès Étienne Cabet que es deia «Viatge per Icària». Van crear un grup de joves icarians entre els quals hi havia Narcís Monturiol, que va inventar el submarí, Ildefons Cerdà, l’urbanista que va implantar el Pla de l’Eixample de Barcelona i Josep A. Clavé, tenien vint-i-pocs anys, tots van llegir aquest llibre i es van inspirar moltíssim.

De què tracta aquest llibre?

—És una novel·la que s’imagina una societat utòpica on tothom és feliç, la vida és harmoniosa, però Clavé va veure que això era una idea i que les idees s’han d’implantar. Aleshores, és quan va tenir la pensada d’implantar a Barcelona primer i després a tot el regne d’Espanya unes entitats associatives que poguessin fomentar aquesta harmonia social a través de l’ajuda mútua, per exemple, a través d’unes caixes de solidaritat, que era el que els coristes pagaven per anar a cantar, posaven uns diners, per exemple, per si un corista es moria els donaven a la viuda, aquests diners també servien per si hi havia catàstrofes naturals, fent concerts benèfics i els diners anaven per als damnificats d’aquestes tragèdies, és a dir, no va crear uns cors, sinó que aquestes societats corals eren entitats associatives on el corista a més a més rebia una educació fins i tot podríem dir secundària, no només aprenien a llegir i a escriure, sinó també a fer dibuix lineal, aprendre llengua francesa, aritmètica, matemàtiques, és a dir, assignatures d’una certa rellevància per poder-se desenvolupar en la vida laboral, i a més aprenien solfeig, a cantar.

Amb quina finalitat?

—Perquè la classe burgesa veiés en els treballadors uns aliats i no pas aquells que sortint de la fàbrica se n’anaven a la taverna o que els dilluns no es presentaven a treballar, sinó que veiés que les classes populars també es podien articular culturalment, tenir sensibilitat estètica i, per tant, tots junts construir el progrés social. Aquestes entitats s’han de veure no com uns cors i uns obrers que cantaven, sinó com un projecte d’una profunditat que arriba fins als nostres dies, la Federació de Cors de Clavé encara existeix malgrat les vicissituds de les dictadures del segle XX i malgrat totes les dificultats.

Quin paper té Menorca en la biografia de Clavé?

—Menorca apareix, i Maó exactament, en la biografia de Clavé d’una manera bastant important. L’any 1856 en Clavé va ser desterrat a Maó, de fet va ser desterrat, exiliat i empresonat diverses vegades al llarg de la seva vida, només va viure 49 anys. En Josep Anselm no actuava sol, el seu germà Antoni també va ser superimportant, es va envoltar d’amics i la família va tenir un paper rellevant. L’Antoni era el més revolucionari de tots, sempre estava embolicant la troca, era el més eixelebrat i també va estar empresonat. Per unes vicissituds, que ara no venen al cas, hi va haver un general que va aplicar unes mesures molt estrictes en la població. El 1856, els van cridar al despatx del general i l’Antoni la va liar bastant, fins el punt que els anaven a matar, però al final el general es va apiadar i només els va desterrar. On era habitual desterrar la gent? En una illa i, per tant, els van portar fins a Menorca, a Maó, però no van estar a la presó.

Quina és la seva petjada a l’Illa?

—El compositor menorquí Nicolau Manent va agafar aquesta llavor i es va crear la societat coral Lo Progrés, que va funcionar en una època que jo no puc determinar i que els musicòlegs menorquins tampoc m’han acabat d’aclarir, perquè no hi ha prou documentació. El 1890, Lo Progrés es va fusionar amb l’Orfeó Maonès i d’alguna manera l’actual Orfeó Maonès és l’hereu d’aquella primera societat coral Lo Progrés que es va crear en un moment de la segona meitat del segle XIX; per tant, en el fons de l’Orfeó Maonès hi ha un patrimoni musical excepcional en còpies manuscrites, de partitures, de documentació de finals del segle XIX, de la filla d’en Clavé, que es deia Aurea Rosa, que va ser professora de piano, directora de cors, compositora, etc. D’aquí el vincle tan fort de Maó, de l’Orfeó amb tot aquest llegat dels cors que provenien efectivament del segle XIX que Clavé va fundar, va articular, va federar entre ells. A més, Maó li va dedicar una avinguda que porta el seu nom.