Sente Fontestad, la música des de tots els angles

El record d’aquella església del Socors és l’olor de tabac i la llosca a la boca, i el fred. Al peu de l’escala que dona als estudis, Juanita Roca i Antonio Fernández discuteixen amistosament sobre el problema dels discs retxats. Entra en Sente quan sortim en Rafel Gomis i jo d’enregistrar els programes de la setmana en un revox de primera generació. Tots dos feim feina i això és un fora hores més. En Sente és més jove, potser tres anys més jove. Devia anar a escola a ca Los, ja que no el tenc vist. Sí que sé que és un fill d’en Vicente es barber. Qui no coneix en Vicente es barber a Ciutadella? Ens saludam.

Hi ha un poc de competència entre La supermúsica i Música S.A. que fan ell i en Neda. Es produeix una controvèrsia sobre si és millor Bob Dylan o Pink Floyd; ja podeu imaginar qui defensa a qui. Manolo Escobar es mejor, intervé Toni Fernández. Són els anys en els quals encara crec en la consigna de León Felipe, tot i que en Franco ja és mort. Ens provam a veure qui sap més noms de grups anglesos i americans. Ell deu tenir algunes nocions d’anglès perquè la diferència és palesa, però jo fa poc que he comprat el llibre de Jordi Serra i Fabra i el sé de memòria. Al final quedam com a bons amics, que és el que som en aquella estranya travessia del final del franquisme.

Posem que sigui el 10 de juliol de 1987. Som a parc urbà de Maó: el parc-plaça del Trianon, un parc de ciment, com les coses que feia el batle Borja Carreras. Si voleu un consell: abans de fer un arquitecte batle del poble, posau-hi un mestre d’escola, un metge, un fuster. Això era, fins fa poc, un racó moro, un espai perdut i abandonat. Ara hi entram pel carrer de Santa Eulàlia o pel carreró que s’obre al carrer de Sant Elias. Hi ha uns bancs, dos pins grossos i l’olor de pa d’un forn pròxim. El pati o parc s’ha obert al cul de la Casa del Poble. En anys venidors sabré la història de la republicana Casa del Poble, confiscada pel Gran Movimiento Nacional després de la guerra, i recuperada i rehabilitada com a centre cívic per a la gent gran en la democràcia. És tot un signe del temps que vivim i de la falta d’hereus d’aquella república del trenta-ú. Açò ho sé ara, però no ho sabia aquell estiu de 1987.

Don qui va a en Sente mentre instal·la la bateria sobre un entarimat baixet que ha fet en Tino es fuster mercadalenc amb taulons de llenya. La construcció cimbra un poc. I avui és un dia important, ja que començam la sèrie de balls d’estiu amb els que volem afegir aquest espai al calendari. Fins ara, els balls públics estaven reservats a les festes patronals, ara es tracta de recuperar-los com a motiu d’encontre per passar un vetlada. És la primera vegada que ocupam aquest espai. La setmana que ve vindran Xoc, l’altra Lasser, i acabarem amb la banda de música i un especial ballable, com es feia antigament. Però avui rebem a Si Fa Sol, que és com l’Orquestra Plateria menorquina.

Xerram un poc amb en Silve Pons i n’Enric Ribó, que porten part de la secció de vents. Ho deixam tot preparat i anem a fer una cervesa al Tabaris amb en Sente. L’orquestra ja té un nom fet després de sis anys de feina. Ell em conta que creu que no duraran molt més. Menorca és un món petit i si no surten de l’illa les propostes artístiques tenen una durada limitada. Estam d’acord. Em parla d’un grup de rock que estan començant a construir, amb el que ja han donat un concert a Lateral. Encara no sap molt bé que en sortirà de tot. Tornam al Trianon. La placeta és plena de gent i comença la festa.

Posem que és el 16 de gener de 1988. Som al Padronet, rere la plaça Colón, a Maó. Fa un fred de mil dimonis. Al racó ombrívol ballen tots els vents del món una dansa sense final. Tenim interès per recuperar la festa de la vigília de Sant Antoni a pesar que, a Maó, no hi ha hagut un caliu popular suficient per donar a la celebració una entitat autònoma. Aquest any, per obrir la festa al poble, sortim del Claustre del Carme per arribar fins el centre de la ciutat que tanca a les vuit. Hi ha un fester, i els vents terribles de l’hivern s’han aliat amb el fum per enlairar núvols que feren els ulls i impregnen la roba d’olors ofensives. A la vora del foc, capolat de porc.

En Miquel Villalonga serveix el pa i el vi als pocs amics que s’han reunit avui vespre. Els Ja t’ho diré son el punt final de la vetllada que ha començat amb en Miquel Camps i en Nito Martí fent ballar fillets i filletes. Na Carme Lloret ens mira des de la llibreria. En el portal, en Bartomeu Febrer petit. Francis Ortiz ens parla d’un projecte que volen estrenar l’estiu, música i teatre. Cançons que es convertiran en històries. Els Ja t’ho diré encara no son coneguts, a Maó. No és fàcil programar actuacions de ciutadellencs a Maó, i molt més difícil és que propostes maoneses tenguin ressò a Ciutadella. Farà falta molta feina, encara.

Ells compareixen quan el fred insuportable ha desanimat els més valents. Dalt un petit escenari actuen aquests amics per una trentena de persones que es resisteixen a rendir-se. Son les primeres cançons. Potser cap d’ells s’imagina que al cap d’uns anys s’haurien guanyat merescudament l’anomenada de principal grup de rock que mai no hem tengut a Menorca.

Posem que és el 20 de juliol de 1988. Tot el matí han estat muntat al claustre del Carme. El pati de l’antic convent dels carmelites s’està reconvertint en un espai públic per a concerts i espectacles, abans que esdevingui espai privat per a concerts i espectacles. Tots aprenim a marxes forçades. En José Bueno i n’Edu Jorquera instal·len els equips en aquesta plaça vella. Les parets han perdut la calç i les finestres pengen dels vestiments. Si alcem la vista veim les obres en marxa del que ha de ser el conservatori, una ubicació provisional per trenta anys fins que s’obri el conservatori nou. Algú ha dit que el Carme serà el cor -o és pulmó que ha dit?- cultural de la ciutat.

Ells han donat forma a l’espectacle després de mesos d’assaig amb els amics del grup Groc, on en Sente i jo vam coincidir fa cinc anys en el muntatge de Momo. Salut el meu germà, en Joan, que en el futur volarà en parapent dalt la muntanya del Toro, i que ara també participa en l’escenificació de les cançons. Los santos son calvos. Avui feim pagar entrada, però tenim bones vibracions. Piramid’s va ser tot un èxit a Ciutadella i aquí ja arriba rodat. Assegut al coll del pou que prest desapareixerà, escolt com proven i es mouen. Com es nota que en Pitus Fernández hi ha posat ordre. Ells se’n van a baratar mentre nosaltres obrim portes al públic que es distribueix per tot el pati.

A un racó hem improvisat un bar. La nit serà apoteòsica. En Xisco Guerrero balla feliç. El públic omplirà tot l’espai i rebrà satisfet l’espectacle primari i efectiu. Molta gent descobreixen els Ja t’ho Diré. Quan hem desmuntat, ja de gran nit, baixam al port amb en Sente i na Lur. Ens asseim al Baixamar i comentam com serà el futur mentre bevem una cervesa. Parlam de fer el salt a la península, però que això implica un canvi de vida. Ell mateix haurà de deixar la feina segura a la farmàcia per marxar a l’aventura. - Però si no ho feim ara ja no ho farem, Bep. Son pocs els grups que han fet aquest pas, els Lords en els anys seixanta, per fer-hi una estada que no arribà als dos anys, els Samurada els anys setanta per obrir-se camí al nord. El tema estarà obert durant molts mesos, fins que promocionen el disc que han fet amb els Ferrys l’any 1990.

Posem que és el 20 d’agost de 1998. Ningú no hauria dit que els Ja t’ho Diré fessin tants d’anys junts i arrelessin a Girona i a Barcelona com ho han fet. Naturalment, no poden viure únicament dels concerts i la venda de discs, tots han de completar la mesada amb altres feines. Van tenir sort que en Jordi Gratacós i en Jordi Coll els agafessin en les seves mans per convertir-los en un dels grups de rock preferits a Catalunya. Mai no han tallat el vincle amb Menorca, de tant en tant venen per rebre transfusions d’energia.

Aquesta vegada, emperò, són ells que ens transmetran la seva a nosaltres. No vam mirar prim a l’hora de demanar a la Unió que ens deixés el camp de futbol per fer un concert. Durant el dia, un vent fort de xaloc ha alçar núvols de pols. El fosquet, el vent s’ha retirat a dormir a casa i tot respira calma. Ja han provat, ells i en Tomeu Penya. No podíem omplir un programa millor. I sabem que anirà bé perquè abans d’obrir les portes tenim dues mil cinc-centes entrades venudes. Poques vegades hi haurà hagut un concert a Maó amb tant de públic. Ens ho jugàvem a cara o creu amb aquesta convocatòria. Estam al final de la campanya per a la recuperació del camí de cavalls i encara hi ha moltes resistències que només vencerem amb les mobilitzacions.

Tant ells com en Tomeu ho han entès i son amb nosaltres. Aquests dies s’ha passat per televisió el reportatge de TV3 sobre el pas per l’Heretat del Duc, que en realitat ha estat un reportatge barceloní sobre la pervivència de l’aristocràcia. El concert serà un èxit, un impuls per a les noves etapes, en parlarem en la costellada de la Coordinadora per la Defensa del Camí de Cavalls a ca’n Paco Truyol, a Ferreries. Cap de nosaltres sospitarà que estam construint un maleït producte turístic per vendre a les fires internacionals.

Posem que és el 10 de maig de 2021. No ho sé gens, quan més a prop som en el temps menys records en tenc. És un encontre casual al Claustre del Carme, al mateix lloc on va omplir amb Piràmid’s. Tenc imatges molt confuses d’en Siscu Riudavets, d’en Loren Marquès i d’en Sente. Si no vaig errat, en Sente produeix el concert de Leonmanso i en Xec és el programador. No ho organitzem nosaltres. Crec que forma part d’un programa del Govern Balear per a facilitar actuacions als artistes malmesos, com els fusters i els manobres, per la pandèmia. Encara obeïm les normes sanitàries: cadires separades, tractades abans i després amb un esprai hidroalcohòlic, entrades i sortides independents, mascaretes, etc. Un encontre breu, que fas i que no fas. Serà la darrera conversa.

Sente ha anat i vingut. Cap el 2005 torna per muntar Si vens, cafè. El 2007 es presenta pel PSOE a l’Ajuntament de Ciutadella i serà regidor de cultura entre 2009 i 2011, coincidint amb la meva època de regidor de cultura a Alaior. Més coincidències. Acaba la feina a l’Ajuntament tornà a Girona per establir-se com a representant de solistes si grups. Torna definitivament (?) el 2016 o 2017 per continuar des d’aquí amb aquesta feina. Tota sa vida dedicada a sa música, li dic. És bo viure per una idea, em diu. Sí, té raó, és bo projectar la nostra presència en el món per una idea, per un propòsit.

La música des de tots els angles: com a crític (Onda Dos), com a organitzador (La espuela), com a músic (Burdell Gleck, Si fa Sol i Ja t’ho Diré), com a representant (Obeses i tants altres), com a programador, com a empresa (Si vens, cafè), com a administració (regidor a Ciutadella), com amic (que això són tots els companys i companyes que ha trobat pel camí, com és en Cris Juanico).  Ens asseiem per escoltar Leonmanso en un pati quasi buit. Ho justifiquem per les seqüeles socials de la pandèmia i perquè sabem que és difícil programar ciutadellencs desconeguts a Maó. I açò que Leonmanso és genial, coincidim.