El passat dijous, la galeria Hauser & Wirth de l’Illa del Rei, que tornava a col·laborar amb el festival Pedra Viva, acollia l’espectacle de dansa i música, Yarín, que presentava la companyia basca Kukai Dantza. De fet, Yarín és un espectacle que uneix i fon dues tradicions de rel, la basca i la flamenca. Dos ballarins, Jon Maya i Andrés Marín, entaulen un diàleg essencial i minimalista i la percussió i veu de Julen Achiary els acompanya en aquest viatge intens que trenca barreres entre cultures i uneix el nord i el sud.
Per a l’ocasió, i amb motiu de l’exposició dedicada a Eduardo Chillida que acull enguany la galeria, Kukai Dantza adaptà l’espectacle a l’espai que conté les escultures de Chillida i ens convidà a un recorregut per la galeria que fou una veritable immersió en l’obra del genial artista basc.
L’obra de Chillida és d’una contundència, subtilesa i bellesa difícil d’igualar. Jon Maya i Andrés Marín, dues figures masculines vestides integralment de negre, apareixen a l’espai com si de cop i volta l’ànima de l’obra de l’escultor s’hagués evadit de la pedra i del ferro i inicien un diàleg intens, poderós, que combina la terra i l’aire, talment com l’obra de Chillida. La veu i la percussió, també mínima i abstracte, de Julen Achiary acaba de confegir una proposta que es mou en l’abstracció i que ens transporta a una dimensió artística difícil de verbalitzar però altament hipnòtica. Per moments, era com sentir el mar que envest a la platja de Donosti «Los peines del viento»; o observar les torsions dures i alhora amables d’obra feta amb ferro, la qual també fou emprada com a element percutiu a modus de txalaparta.
Jon Maya estilitza la dansa basca i l’eleva a la dimensió de clàssica, talment com si un cigne prengués el vol, majestuós i eteri, i et transporta a una tradició que neix de rel però que es projecta cap a un indret d’universalitat i d’atemporalitat. Meravellós el seu ball.
Andrés Marín aparegué a la galeria amb un vestuari quasi cubista que deconstrueix la figura d’un ballarí de flamenc però que conserva intacta la seva idiosincràsia. Amb el seu capell cordovès, de sobte, la galeria es va transformar en un pati andalús on hi ressonava el «taconeo» intens de la tradició flamenca, la força terrena d’una dansa tenyida de foc, com si sentíssim els cops de Chillida per donar forma a la seva obra, abans que aquesta cobrés vida pròpia.
Magnífica la interactuació dels dos ballarins que s’increpen i es desafien en un joc de «clics» que atorgava moviment a les escultures que ens envoltaven...
Resulta sedant i esperançador comprovar que l’art no entén de fronteres i que la cultura flueix aliena a barreres imposades per la societat, en una inacabable complicació de l’existència humana que ens destorba la vida i ens esvaeix la bellesa. L’altre dia, a l’Illa del Rei, espai paradisíac on n’hi hagi, es va congregar la bellesa en tota la seva esplendor i va propiciar l’elevació de totes les ànimes presents, les dels cossos vius i les dels cossos inerts, en una comunió difícil d’aconseguir i impossible d’explicar. Tant de bo fos més fàcil desplaçar-se a les coordenades de l’art i reposar en la seva latitud quan el soroll del món ens ofega. Però és difícil localitzar aquesta dimensió quàntica... Dijous passat, a l’Illa del Rei, aquesta dimensió es va fer present per a qui hi va voler entrar.
