Com es lliguen les arts i els llenguatges de la memòria?
—Als espais públics es poden treballar aspectes de memòria des del punt de vista del disseny urbà, de la funcionalitat d'aquest espai públic, del concepte o idea de l'espai urbà com a lloc d'intercanvi de debats de la ciutadania. El centre d'interès per mi sempre està en aquest concepte ampli, complicat i complex de què és l'espai públic i com construïm entre tots un espai públic dinàmic, obert i transversal que permeti el debat ciutadà en democràcia. Llavors, això passa per una part més d'esfera pública, un debat ciutadà en aquest context de ciutadania activa, però també passa per com dissenyem, com construïm aquest suport que expliqui coses i que permeti que la ciutadania s'impliqui en la construcció d'aquest espai.
Com s'han de dissenyar aquests espais?
—L'art públic genera una sèrie de llenguatges sobretot al segle XX que són molt interessants, que permeten que hi hagi una transferència de coneixement, una interlocució, una interpel·lació i permeten també que hi hagi una part de participació de la ciutadania a través d'aquests llenguatges molt diversos, des del monument decimonònic que tots coneixem fins al monument més conceptual de finals del segle XX, tots aquests llenguatges de l'art han anat dialogant amb la ciutadania, obrint espais de debat.
Quins casos en concret?
—Plantejaré alguns projectes que hem desenvolupat des de l'Observatori Europeu de Memòria amb qui treballo, una mica implicant aquests tipus de debats, però aterren en projectes concrets. Un és la presó de dones de les Corts de Barcelona, que va ser una presó provincial, on hem intentat construir des de fa deu anys un procés ciutadà que reivindica la construcció d'un monument dedicat a les dones que van patir empresonament durant el franquisme a les Corts, que va estar activa durant tota la postguerra, va tancar l'any 1955 i que va desaparèixer del seu emplaçament i que va desaparèixer la seva memòria, açò és interessant, fins a l'any 2006-2007 no es comença a fer un procés real de recuperació d'aquesta memòria. I nosaltres comencem a treballar els anys 2010, 2011, 2012 per portar aquest debat de la recuperació de la memòria a l'espai urbà, com construïm espai urbà, com el dissenyem, com participem tots d'un procés que reivindiqui la construcció d'un monument, entès com un espai, un suport per a la ciutadania.
Què s'ha de fer amb aquests monuments?
—Vull parlar de la iconoclàstia que estem tots ficats, aquesta idea que fem amb els monuments incòmodes, per un costat hi ha aquesta idea de construir espais de memòria i recuperar la memòria, sobretot les memòries antifeixistes, antifranquistes, però per l'altra hi ha un altre tema a l'espai públic que ens toca a tots i estem tot molt imbuïts en aquest tema, què fem amb el patrimoni incòmode, el vull tractar a través d'un altre projecte que hem fet també amb l'Observatori, amb relació al projecte de Tortosa, on encara hi ha un monument franquista molt, molt potent, el més potent de tota Espanya, que és el monument «A los héroes caídos en la batalla del Ebro» construït el 1964 i encara està enmig del riu i marca tot el paisatge de la ciutat de Tortosa. Aquí plantejàvem com anar més enllà de la iconoclàstia més dura de la demolició absoluta, aquest és un tema interessant des de les institucions s'ha generat aquest tipus d'espais asèptics on es derriba o s'elimina el monument molest, evidentment, i allà no ha passat res. Això a nosaltres ens ha generat una espècie de neguit, bé utilitzem aquest procés de resignificació, de reconstrucció d'aquest espai públic perquè hi ha un element incòmode, però construïm significat, no el deixem amb quatre arbres i quatre bancs i no ha passat res.
Seria el cas de l'obelisc de l'Esplanada de Maó?
—Sí, seria l'element que pot il·lustrar aquest tema, què fem amb aquest objecte que evidentment no ens representa i que volem modificar completament, però des del nostre punt de vista la iconoclàstia més asèptica no és una solució, hauríem de passar per un procés de construcció d'espai públic i de desconstrucció completa del monument.
¿S'ha de demolir aquest monument?
—A veure, els projectes poden ser múltiples, el que creiem que no pot ser és com si aquí no hagués passat res mai. Per exemple, el monument de Tortosa el que fem és desconstruir-lo totalment i construir un pont. Per què? Perquè justament en aquell indret des dels romans era el lloc de pas, de creuament del riu, i el pont històric de Tortosa estava just en aquell indret, llavors el nostre projecte passa per construir un pont de memòries, de pedagogia, de significat, de construcció d'història, de memòria, de transmissió de noves generacions. I d'explicar què va ser el nacionalcatolicisme, val la pena explicar-lo, fer un esborrat total no explica res, senzillament borra i res més.
En els espais de memòria, a Menorca, també poden entrar episodis de la Guerra Civil com els assassinats de militars i capellans a la fortalesa de la Mola i del vaixell-presó «Atlante» a mans dels republicans, no?
—Sí, és un tema delicat, s'haurà d'anar parlant i afrontant, és clar.
22 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
channelzeroCada uno va de lo que es. En tu caso y el de la extrema izquierda vaís de talibanes.
vais de liberales neutrales pero de eso nada ... se vos veu es llautó!
Pues yo considero un monumento histórico e incomodo el l Camp Nou, y exijo su demolición ya que las obras las pago el régimen franquista, ¿¿ o no ????
En la antigua Roma los peores emperadores intentaban eliminar la memoria de sus antecesores derribando monumentos, estatuas, placas, etc. Era la llamada “damnatio memoriae”, una práctica absurda, rencorosa e inútil que ha quedado como un detalle negativo de la historia de Roma en contraste con sus grandes aportaciones a la civilización. Pero en fin, se ve que ahora los comunistas y sus cómplices de la progresía ultra izquierdista, siempre tan originales, resucitan de la antigüedad esta vieja locura de algunos emperadores romanos. Es patética la manía iconoclasta de la extrema izquierda de querer borrar una parte de la historia porque no pueden cambiarla y aunque intenten tergiversarla para reescribirla a su gusto no pueden alterar los hechos a posteriori. El comunismo siempre que ha tnido el poder absoluto ha acabado asesinando, robando, encarcelando, persiguiendo y reprimiendo a todos los disidentes por sus ideas.
ciutadaciutadellaAl final els narcisistes de l'extrema esquerra, acaben mostrant es llautó i actuen com el que són, igual que els més intolerants, barbars i ignorants talibans, intentant destruir monuments històrics. Efectivament con ja s'ha comentat per aquí ja van deixar moltíssims precedents de lo destructius que podien arribar a ser "cremant esglèsies i biblioteques de centros religiosos, es mateixos que van cremar i destruir un patrimoni artístic i obres d'art de valor incalculable, edificis, monuments, pintures, escultures, talles, imatgeria religiosa... es mateixos talibans que no van deixar pedra sobre pedra des Convent de Santa Clara de Ciutadella per exemple..."
Es que tiren monuments són talibans i és que avui en dia posen sa etiqueta de "feixistes" als que no pensen com ells i als disidents sou es comunistes. Es comunistes sempre han intentat assassinar a ses seues víctimes dues vegades. Sa primera físicament i sa segona assassinant sa seua memòria anatematitzant-les amb sa paraula "feixistes", amb sa que qualifiquen a tots es no comunistes. Ses úniques ideologies que encara predican l'odi i la lluita de classes i s'extermini de classes socials senceres són ses marxistes leninistes. Els comunistes van causar a la Xina: 82 milions de morts, URSS: més de 21 milions de morts, Corea del Nord: 4,6 milions de morts, Cambodja: 2,4 milions de morts, Iugoslàvia: 1.172.000 morts... i "suma i sigue" com diuen en castellà. Els seguidors de les deries de Lenin, Stalin, Mao, Pol Pot, Carrillo, la Pasionaria i companyia són els campions absoluts de l'odi, a la "burguesia" en particular i a tots els no comunistes en general. Aquests són els que, en tost de provar de donar lliçons, haurien de demanar cent cinquanta milions de perdons.
Es veu que extrema esquerra i talibans comparteixen ignorància, fanatisme i afició per destruir monuments. A sa Història amb majúscules que volen esborrar i reescriure a conveniència de s'extrema esquerra i a sa veritable "memòria històrica popular" ja ha quedat registrat de forma indeleble qui van ser es que van actuar com a talibans cremant esglèsies i biblioteques de centros religiosos, es mateixos que van cremar i destruir un patrimoni artístic i obres d'art de valor incalculable, edificis, monuments, pintures, escultures, talles, imatgeria religiosa... es mateixos talibans que no van deixar pedra sobre pedra des Convent de Santa Clara de Ciutadella per exemple.
En Leganés hay un monumento de "La Pasionaria", militante del partido que asesinó a mas de 100.000.000 de personas en todo el mundo, militante del PCE de España que en Parcuellos del Jarama asesinó a 5.000 personas, entre ellas niños. Militante de un partido en que sus militantes quemaron Iglesias, mataron curas y violaron y asesinaron monjas!!!!. Este no molestas verdad?. O el Monumento conmemorativo a las Brigadas Internacionales en la Ciudad Universitaria de Madrid, tampoco molesta!!! Como siempre la ultra izquierda comunista y republicana usa dos varas de medir!!!!!
... a mí me incomodan sobremanera los monumentos religiosos, ya no tienen razón de ser, pero los tolero, porque son un recordatorio de la aberrante y tétrica historia que tienen detrás, son como un museo al aire libre que nos recuerda que nunca más deberemos darles ni un ápice más del poder absoluto que tuvieron durante siglos, atrasando, esquilmando y regando de sangre a todo el continente...
El problema és sebre què vol dir "monuments incòmodes" i sobre tot, incòmodes per a quí? perquè realment les persones tenim sensibilitats i gustos diversos, i no me sembla bé que sempre hi hagi algú que ens ha de "ensenyar" lo que ha de ser correcte sí o sí. Esteim en una escalada de correcció moral i política al gust d'uns quants que és realment asfixiant.