Narrativa popular passada pel filtre de la modernitat

I és que tradicionalment, les rondalles i les llegendes «tracten la dona com a simples carxofes que no saben defensar-se i que necessiten que un príncep blau les salvi de qualsevol situació». Així descriu la mateixa guia aquest patró que s'ha anat repetint al llarg de la història, i que ara se pretén revertir. Perquè els valors que transmeten les rondalles van emparellades amb la societat del moment.

Folkloristes

El quadern, dirigit a estudiants d'ESO i de Batxillerat, comença definint i distingint què és una rondalla i què, una llegenda. Dues narracions que, bàsicament, es diferencien per estar la segona localitzada en un indret i un temps històric concret i conegut i, per tant, molt més lligat a un territori determinat.

Si aquestes narracions han arribat als nostres dies ha estat «gràcies a uns quants estudiosos de principis del segle XX, anomenats folkloristes», que van fer una transcripció escrita d'aquestes històries transmeses oralment. Així, cita la publicació noms de referència com són el migjorner Francesc Camps i Mercadal, en Francesc d'Albranca (1852-1929); el mallorquí i mestre as Migjorn Gran Andreu Ferrer i Ginard (1887-1975); el santlluïser Antoni Orfila Pons (1884-1936), conegut com el Capellà de Llucalari i que va reunir un bon conjunt de peces folklòriques; o Antoni Maria Alcover (1862-1932), que va editar les «Rondalles mallorquines» i va impulsar, amb Francesc de Borja Moll, la magna obra del «Diccionari català-valencià-balear». Per últim, apareix també referenciat el català Joan Amades i Gelats (1890-1959).

La classificació de les rondalles (meravelloses, de costums, faules, religioses) i les llegendes (sobre el món natural, encantaments, històriques o religioses), la seva universalitat, l'estructura dels textos o les seves funcions (fins a 31 segons el folklorista Propp), són altres temes que es desenvolupen en aquest volum, el qual dedica un capítol al lèxic i a la toponímia local. I és que una de les principals característiques de la narrativa popular és precisament el seu llenguatge col·loquial, ja que «s'adequa de manera espontània a la competència lingüística dels oients», perquè la puguin comprendre bé.