El 1964, un any abans de conèixer Menorca, enamorar-se d'ella i comprar-se una casa a l'Illa, Cees Nooteboom va agafar a l'antiga Iugoslàvia un tren de l'època comunista amb destinació final a Venècia. Aquella primera visita va donar lloc a un relat, «Góndolas», inclòs en el llibre «Los zorros vienen de noche» (2009), en el que també apareix un altre relat, «El punto extremo», situat en un paratge menorquí que el va captivar des del primer dia que el va conèixer, Punta Nati, al qual sol referir-se en altres llibres que tracten de Menorca.
«Venecia, el león, la ciudad y el agua» és un vertader homenatge de Nooteboom a la ciutat italiana, a la que hi va tornar devuit anys després, el 1982, un viatge que va arredonir les sensacions d'una ciutat que -segons assegura- «se tornará parte de mi vida, tal como yo nunca lo seré de la suya, y erraré por su vida como una pequeña mota de polvo. Ella me engullirá tal como ha devorado siempre a todos sus amantes y admiradores que en el transcurso de los siglos se han postrado a sus pies (…)».
La lectura del llibre submergeix el lector en un itinerari urbà allunyat de les guies turístiques, com a resultat de la dèria de l'escriptor de perdre's pels carrers de les ciutats i dels pobles, una de les característiques que defineix la vida nòmada que Nooteboom va abraçar quan als 18 anys va anar-se'n de ca seva per conèixer món. Per açò, subratlla que «una lección que aprendí en Berlín, cuando aún existía el Muro: cuando uno no puede salir de la ciudad, busca el alejamiento en su interior, en barrios desconocidos, parques extraños, plazas anodinas, patios interiores con grandes contenedores de basura, fachadas deterioradas». Són les descripcions i reflexions d'un viatger empedreït. En definitiva, Nooteboom en estat pur.
El llibre «Venecia, el león, la ciudad y el agua» finalitza, com la majoria dels que Nooteboom ha escrit al llarg de la seva vida -el 31 de juliol complirà 88 anys- amb una referència a l'any i el lloc on ha transformat els seus apunts de viatges en una nova publicació, en aquest cas «Septiembre de 2018. Sant Lluís, Menorca». La seva casa de Sant Lluís, situada a deu minuts a peu del poble i que va comprar fa més de mig segle, és el seu refugi on cada any des de finals de juny fins a octubre -amb l'excepció de l'any passat per les restriccions de mobilitat a causa de la pandèmia de la covid-19- s'atura de recórrer món i plasma sobre el paper les seves vivències. Una casa situada «al final d'un camí i a la fi del món», com a ell li agrada subratllar, que és un exemple de l'arquitectura rural menorquina del sud-est de l'Illa, amb el seu estimat jardí menorquí que va immortalitzar primer a «Lluvia roja» (2009) i després a «533 días» (2018), dos dels seus llibres sobre Menorca.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.