Alguns crítics van reprovar el treball dels germans Marx, per quant ridiculitzaven injustament el gènere operístic. Gairebé un segle més tard, molts d'aquests tòpics -que abans es consideraven inherents al gènere i que es recolzaven en la idea que era un espectacle elitista per a esnobs i estirats, o avorrit, o antiquat...- s'han acabat enquistat en l'imaginari col·lectiu, però a la pràctica ja no són vigents.
Quan l'òpera va arribar a Menorca, i ja en fa dos segles d'això, no era precisament un espectacle reservat a un únic sector social. Diguem més bé que era l'Espectacle per antonomàsia. A Maó no hi havia gaires entreteniments i el principi de la temporada, quan entrava la tardor, era un dels majors esdeveniments de l'any. Tothom estava pendent de l'arribada en vaixell dels cantants, que durant tres, quatre, cinc mesos passaven a formar part de la vida quotidiana de la ciutat. A mitjan segle XIX, que era quan es va estrenarIl trovatorede Verdi, es feien entre 60 i 80 (!) funcions, combinant fins a deu títols diferents. A raó d'una o dues vegades per setmana, tothom que podia anava al teatre, ja fos assegut còmodament a la llotja privada, una mica més estret al galliner, o dret darrere una columna. El teatre oferia una imatge de la societat del moment, des dels sectors més benestants, fins als treballadors que demanaven a través de la premsa que les funcions acabessin a una hora decent, perquè l'endemà havien d'anar a fer feina.
Avui en dia l'òpera podria ser un més de tots els entreteniments que tenim a l'abast, però encara manté un caràcter especial que fa que cada funció sigui única i irrepetible. Maó compta, a més, amb un dels pocs escenaris del món on es pot anar a veure una òpera comIl trovatore, seient en el mateix lloc que van ocupar els nostres avantpassats.
La vida de l'òpera a Menorca està lligada des del principi al Teatre Principal –inaugurat en 1829-, que es va construir amb l'objectiu de disposar d'un espai digne per acollir les representacions de les companyies italianes que es traslladaven a l'illa.Il trovatorede Verdi, per la seva banda, s'estrenava el 19 de gener de 1853 al teatre Apollo de Roma. En molt pocs temps va arribar a Maó (1855, segons les últimes dades que tenim), com també a Barcelona, Madrid, Bilbao, Sevilla, Palma, València... la qual cosa dóna fe de la popularitat de la música de Verdi.
Seguim amb dades diverses, perquè és interessant observar que, segons apuntava Deseado Mercadal (Teatro Principal de Mahón 1829-2001),Il trovatoreocupa el segon lloc en el rànquing d'òperes que s'han vist més vegades en la història del nostre teatre (144 representacions enfront 158 deRigoletto, del mateix Verdi). En l'etapa dels Amics de s'Òpera s'ha programat en els anys 1974, 1983, 1994 i en l'actual .
Il trovatoreconstitueix, ambRigolettoiLa traviata, la coneguda com a "trilogia popular" de Verdi, que fa referència als tres títols més cèlebres del compositor, a partir dels quals va donar un nou enfocament a la seva carrera. Si en la part musical tothom va estar d'acord en qualificar-la com a extraordinària, en la part literària les opinions van ser una mica més severes. Es va criticar la poca versemblança del llibret i, ben mirat, s'ha d'admetre que l'argument és una mica rocambolesc: Saragossa, s. XV, i el fill d'una gitana, Manrico (en realitat fill del comte de Luna, que en teoria havia mort cremat a una foguera quan tenia pocs mesos) que puja d'estatus social i arriba a ser un important militar-trobador enamorat d'una dama de la reina d'Aragó, Leonora; al final, en el súmmum de la desgràcia, la seva estimada se suïcida i ell mor a mans del seu propi germà. Hem de recordar, però, que el llibret parteix d'una obra de teatre d'Antonio García Gutiérrez (El trovador, 1836) i que la història donaria molt de joc en la part escènica.
Il trovatoreva ser una de les òperes més representades durant la segona meitat del segle XIX, al llarg del segle XX, i també ho és en l'actualitat. Verdi va escriure una música molt exigent i difícil per a les quatre veus protagonistes. Per aquest motiu, aIl trovatoreque es representarà el proper cap de setmana (2 i 4 de desembre) al Teatre Principal hi trobarem, en els papers principals, quatre cantants que tenen una profunda relació amb aquesta òpera i el repertori verdià en general. Són intèrprets que freqüenten els escenaris més importants arreu del món: Nova York, Milà, Venècia, Berlín, Londres, Tòquio, Madrid, Barcelona i, a partir d'ara, Maó.
L'encarregat d'interpretar fragments tan llegendaris i complicats com "Di quella pira" serà el tenor Walter Fraccaro. Ha estat Manrico a Tòquio fa pocs mesos, al Covent Garden de Londres, Bassano, Rovigo, Pàdua i Oviedo en temporades recents, i ho serà a Maó, a Niça i el Metropolitan de Nova York en 2012. Treballa sobretot el repertori verdià i destaca en altres papers protagonistes, com el de Radamés (Aida) que ha fet al Teatro alla Scala de Milà, Florència i Verona.
La seva parella en l'escenari serà Julianna di Giacomo, una jove soprano que aquesta temporada ha actuat com a Leonora al Met de Nova York i també, dirigida per Zubin Mehta, a Tel Aviv i Jerusalem. El rival de Manrico, tant en la guerra com en l'amor, és el comte de Luna, part per a baríton que ha estat confiada a Alberto Gazale, deixeble de Carlo Bergonzi i especialista en Verdi. Irina Mishura, mezzosoprano d'origen rus, serà la gitana Azucena. Mishura va debutar al Met en la temporada de 2000 i des de llavors hi ha actuat en més de 80 ocasions. El 2009 va interpretar el rol d'Azucena al Liceu de Barcelona, l'any passat a Parma i aquesta temporada a Nova Orleans.
A més del quartet protagonista, s'ha de destacar la presència del baix Stefano Palatchi, força conegut entre el públic menorquí, en el paper de Ferrando. La soprano menorquina Maria Camps encarnarà Inés, la companya de Leonora, i els personatges de Ruiz, un gitano, i un missatger seran interpretats per Kostiantyn Andreiev, Ricardo Bosch i Quim Alzina.
El llegendari tenor Enrico Caruso va dir una vegada que per a una representació triomfant d'Il trovatoren'hi havia prou amb els quatre millors cantants del món. De fet, fa falta un poc més. En primer lloc, un bon cor, ja que té una participació destacada, com el vibrant fragment de "l'enclusa", que anirà a càrrec del cor dels Amics de s'Òpera i la seva directora, Cristina Álvarez. En segon lloc, una bona escena, que en aquest cas estarà conduïda per Carles Ortiz Olivan, director d'escena que comptarà amb una producció cedida pels Amics de l'Òpera de Sabadell. Per últim, la part instrumental anirà com sempre a càrrec de l'Orquestra Simfònica de les Illes Balears, seguint la batuta de Roberto Rizzi-Brignoli. Aquest últim es va formar amb grans mestres com Gavanezzi i Muti, al Teatro alla Scala de Milà, on posteriorment ha treballat en múltiples ocasions. Coneix a fons el repertori verdià i properament seguirà amb Il trovatore a Lausanne. A Menorca ja el vàrem conèixer en ocasió de l'últimaToscaque es va representar a Maó, en 2009.
Si desitjau formar part d'aquest projecte, us podeu adreçar a amicsopermao@eresmas.com
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.