Dos dies a Dublín

El riu Liffey ens serveix de punt de referència, Dublín ho fa pràcticament en la seva desembocadura a l'Atlàntic. La capital d'Irlanda és una agradable ciutat. El centre, relativament petit, és fàcil de recórrer a peu. Com a punt de partida proposo situar-nos una mica per sobre del Liffey, on queda el carrer O'Connell, en memòria de qui va ser dialogant líder irlandès a principis del segle XIX. És la gran avinguda d'aquesta ciutat, partida perpendicularment per la peatonal, comercial i sempre concorreguda Henry Street. En els voltants d'aquesta intersecció, coronada des de fa uns pocs anys per una enorme agulla visible des de gairebé tota la ciutat, és on trobem els millors magatzems i botigues comercials. L'edifici central dels serveis postals irlandesos -edifici de 1814-, obert fins a les vuit hores de la tarda els dies laborables, és l'històric escenari –a les seves escalinates– a on es proclama la República durant l'Aixecament de Pasqua de 1916.

Sense canviar de riba i a escassos 500 metres, hi ha el majestuós edifici Custom House (1791), antiga duana. De tornada a la vora Sud del Liffey, ja sigui creuant pel pont O'Connell o pel peatonal Half Penny Bridge -pont del medi penic ja que fins 1919 era de peatge, amb aquesta quantitat com a el seu preu inicial-, arribem Temple Bar - barri que es va recuperar a finals dels vuitanta convertint-se en un centre cultural i d'oci per a la ciutat-. A Temple Bar està el meu hotel preferit, el Blooms Hotel, acollidor establiment des del qual es pot anar a peu a la majoria de museus, restaurants i pubs de la zona. Recomano venir a Temple Bar durant un partit de futbol o rugbi de la selecció nacional, encara que la passió, la cridòria i el bon ambient no tenen comparació si la visita es fa durant la final de futbol gaèlic al setembre. Aquest esport, barreja de rugbi i futbol, enfronta durant la temporada a equips de tots els comtats de l'illa i amb el punt culminant en la festa que és la gran final que a Dublín proclama el campió. Dos apunts més sobre Temple Bar: Gallaghers Boxty House, típic restaurant irlandès on es pot menjar les especialitats del Boxty -espècie d'empanada de patata amb diferents farcits- i el Colcannon -cremós puré de patates amanit amb verdures-, i el Oliver St. Johnn Gogarty, edifici de tres plantes on es pot sopar en un ambient típic, prendre una cervesa i escoltar música en viu. No deixa de sorprendre'm al Temple Bar, que durant una nit de divendres o dissabte en qualsevol època que no sigui estiu, i entre la multitud, sempre treguin el cap anònimes protagonistes locals que desafien el fred gairebé polar amb indumentària estiuenca. Un es congela només de veureu-les!

A prop de Temple Bar hi ha el Trinity College –fundat per Isabel I el 1592, és el millor conjunt arquitectònic universitari de l'illa: panteó d'antics alumnes com Oscar Wilde, alberga la realment impressionant Old Library, llibreria del segle XVIII amb un recull de 250.000 volums– i l'animada Grafton Street que ens condueix a St. Stephen's Green i Merrion Square, boniques places on podem admirar una excel·lent i acurada col·lecció en colors de portes georgianes: sense dubte, una de les senyes d'identitat més definides de Dublín. Cal no oblidar-se del National Museum amb interessants col·leccions d'arqueologia. En aquesta mateixa zona, està el meu restaurant preferit de Dublín: el Bank on College Green, davant del Banc d'Irlanda, ocupa una antiga sucursal bancària i ha mantingut tota la decoració de l'època. La seva carta, amb preus raonables, permet gaudir d'àpats d'una cuina sense complicacions però amb una sofisticació digna d'admirar. Continuant per aquest mateix carrer, arribem al Castell i Ajuntament de Dublín: gairebé obligatori prendre la visita guiada d'aquest símbol d'ocupació britànica durant gairebé 8 segles, les sales d'Estat del segle XVIII són el marc de recepció d'homes i dones d'Estat. No oblideu preguntar-li a la vostra guia perquè el mobiliari és modest i poc ostentós. Una mica allunyat ja de tota aquesta zona central, hi ha la fàbrica Guiness (del 1759, ha celebrat el 2009 el seu 250 aniversari), autèntic símbol nacional. Encara que Guiness no és exactament cervesa, és stout i es serveix sempre freda, en dos temps, i amb l'escuma sortint del got de pinta o mitja pinta. Es visita el Guiness Storehouse, edifici en forma de pinta on podem conèixer la història de Guiness, el seu procés d'elaboració i per descomptat, prendre una pinta al bar Gravity amb bones vistes a la ciutat; en el seu restaurant, no oblideu demanar la truita. A l'altre costat del riu hi ha la desti·leria Jameson, interessant visita on ens diran que els irlandesos destil·len tres vegades i els escocesos només dos. Als afores de Dublín hi ha dos llocs que mereixen ser visitats: el castell de Malahide i especialment la presó de Kilmainham Gaol. Símbol de la lluita per la independència irlandesa, la seva visita guiada és realment interessant: la part antiga-freda, fosca, claustrofòbica-i la Sala Central-en forma de ferradura i amb un centenar de cel·les en diversos pisos, va ser escenari de la pel·lículaEn el nom del pare. Eamon de Valera, líder del Sinn Féin i posteriorment Taisoeach (primer ministre) va ser l'últim reu que va abandonar i clausurar aquesta presó el 1924. En la visita a Kilmainham, no oblidi debatre amb el seu guia si de Valera va haver d'haver o no continuat la guerra d'independència quan només quedaven per conquerir uns pocs comtats al nord. Una última recomanació: abans de viatjar a Dublín, mireu la pel·lículaMichael Collinsde l'irlandès Liam Neeson, l'ajudarà a entendre moltes coses en els seu viatge.

INFO PRàCTICA
Informació turística:L'OT d'Irlanda
ofereix la seva web en castellà
www.discoverireland.com/es.
Com arribar-hi:Les connexions
amb Dublín via Londres són molt freqüents
i amb preus molt competitius.
Potser, és una millor combinació que intentar
anar en vol directe.
On dormir:Al meu hotel preferit de Dublín:
el Blooms en Temple Bar www.blooms.ie.

topconsulting@topconsulting.es