"Aspiro a que la meva novel·la sigui més que sobre la dictadura"

Què hi ha de diferent en la teva novel·la sobre la dictadura argentina?
Dir què hi ha de diferent en el meu relat, o de nou o d'original, és cosa dels lectors/es i no meva. Tot i així, jo sóc abans que res lectora i com a tal puc dir-te que abans d'escriure aquest llibre vaig llegir tot el que vaig trobar sobre aquest tema i altres temes similars. Vaig trobar molts assajos, molta especulació teòrica (política, històrica, fins i tot filosòfica) i també algunes novel·les de ficció que utilitzaven el tema dels desapareguts. Però no hi havia quasi res del que es sol anomenar "literatura testimonial", és a dir, narracions escrites pels mateixos protagonistes dels fets amb un cert estil literari. En canvi, sí vaig trobar molta literatura d'aquest tipus sobre les grans guerres, la guerra civil espanyola i les dues guerres europees. Va ser aquesta literatura la que em va ajudar a concebir les claus del meu propi relat.

Per altra banda, també em va semblar trobar un buit pel que fa a la reflexió crítica sobre la militància política d'esquerres dels anys 60 i 70. Sobretot vaig trobar visions nostàlgiques, heroiques i molt poc crítiques.
Aquests dos factors junts, el relat en primera persona i la reflexió crítica descartant nostàlgies i heroismes) són potser els punts que es podrien considerar "diferents".
En qualsevol cas, aspiro a que la meva novel·la pugui ser més que una novel·la sobre la dictadura d'argentina, voldria que fos un relat sobre la violència, sobre la barbàrie que per desgràcia no es limita a un fet i un lloc històric concret sinó que s'estén per tot el planeta.

Quin paper han jugat els teus temors a l'hora d'impulsar-te a escriure?
La meva por va ser el primer motor. La por reviscuda després de 25 anys, el record del terror, de que alguna cosa que creia haver oblidat i que malauradament vaig descobrir com quelcom impossible de borrar de la meva memòria, fou el primer impuls. L'escriptura em va ajudar a tranquil·litzar-me, a practicar un exorcisme dins meu que em va permetre acallar aquests ressons de terror i enterrar el passat de veritat. És a dir, reconeixent-lo com un passat i no revivint-lo permanentment com un malson. L'escriptura va ser per a mi, en principi, el primer recurs terapèutic. El segon l'estic vivint ara amb les mostres d'estima i de solidaritat que m'arriben de les persones que lligen el llibre. Aquests gestos em curen la ferida de la indiferència de la gent que em rodejava en aquell moment, d'una societat que no només no es va resistir, sinó que va tancar els ulls davant la carnisseria que s'estava produint i que de cap manera es pot dir que estés oculta.

Per què llegir una història tan dura i amarga?
En situacions límit hi ha moltes coses que es veuen més nítidament que en la vida quotidiana. Un es planteja essencialment què és i què no és la vida, quin valor real tenen les coses, cauen moltes màscares i moltes disfresses. Potser aquest és un exercici que tothom pot fer no només a partir de les pròpies experiències sinó també aprofitant les dels demés.
Per altra banda, coses com les que explico estan passant ara mateix i no tan lluny de nosaltres. Així que tal vegada sentir el que va passar fa 30 anys ens pot ajudar a reconèixer la violència i la injustícia amb la qual convivim actualment i que molts cops ens resistim a reconèixer. De totes maneres el meu relat pretén, no sé si ho aconsegueix, no recrear-se en l'amargura o la duresa, sinó deixar un sentiment d'esperança.

Extracte de l'entrevista realitzada per Cristina Niell per a Intermón Oxfam el febrer de 2007