Si, és clar, us agrada molt la dramatúrgia contemporània catalana però quan heu de muntar una obra sempre acabeu fent William Shakespeare". Amb tot el respecte i l'admiració per l'esmentat autor, en el pas per l'Institut del Teatre, els estudiants de dramatúrgia els havíem deixat anar en alguna ocasió alguna cosa per l'estil als de l'especialitat de direcció. Ser autor, estar viu i ser d'aquí, no és fàcil. El paisatge d'autors a casa nostra ha crescut considerablement en els últims anys; alguns teatres han fet apostes fermes per promocionar-los aquí i també a fora; els autors cada cop estan més preparats i amb més eines a l'abast... Alguna cosa ha canviat en qüestió de pocs anys, és cert, però aquesta frase, una mica beneita, segons com, deu tenir alguna cosa de cert.
Enguany el Premi Born arribarà a la seva XXXV edició i això vol dir moltes coses. Vol dir que en quatre dècades (en alguna etapa hi va haver edicions bianuals) el Cercle Artístic de Ciutadella ha tingut un clar compromís en creure i apostar pel teatre escrit per gent d'aquí, en català o castellà, però en definitiva, teatre fet aquí i ara. Això de per sí, era un mèrit grandíssim a principis dels anys setanta i encara ho segueix essent avui. A aquests quaranta anys s'hi suma un llistat de guardonats com Lluïsa Cunille, Juan Mayorga o Sergi Belbel, entre molts d'altres, que s'han erigit com alguns dels principals representants del teatre a casa nostra. En les darreres edicions, s'ha aconseguit, que els textos guanyadors siguin publicats en les quatre llengües oficials, garantint per tant la seva distribució a tot l'Estat, entenent i adaptant-se a la seva realitat lingüística i cultural. Sembla una obvietat potser, o la cosa més natural del món que sigui així, però no ho és.
Fa anys, vaig guanyar un Premi que concedia el Ministerio, en el qual s'hi podien presentar textos en català, castellà, gallec i euskera, al·ludint a aquesta pluralitat lingüística. El meu text el vaig escriure i presentar en català. A l'hora de la seva publicació, tot i que vaig passar-los la versió en català i castellà, per una possible publicació bilingüe, que hauria estat el més lògic, va acabar apareixent en una sola llengua. Aquesta llengua no era en la que havia escrit originalment el text. Sempre he tingut la sensació que alguna cosa es va perdre pel camí.
El Cercle Artístic ha confiat en l'autor d'aquí i ara i ho ha fet amb una aposta difícil i de risc que ha sabut mantenir durant anys i això ja és un motiu d'admiració.
Vitalment sóc optimista. Quan escric, en canvi, destil·lo el pessimisme. Em passa quan escric teatre i pensava que no em passaria en escriure aquestes línies. Tot i que la situació pels autors ha canviat, encara hi ha molta feina a fer. A dia d'avui, l'autor segueix sentint-se una mica desemparat en acabar una obra i anar a una sala i trobar una producció mínimament digna, per no dir, simplement, digna. Mentre alguns guardons i cercles, premien el risc -d'escriptura, estètic o ideològic- o l'experimentació, moltes sales encara busquen en les obres valors segurs, en termes de rendibilitat -quina paraula!- o en la simple perpetuació i complaença en unes formes i continguts més o menys interioritzats, assimilats o acceptats per la majoria, allò que alguns anomenen el gran públic, paraula molt indicada per una societat cada cop més global. Espero no haver de lamentar un dia d'autors, directors i actors globals i espectadors amb també una única mirada global.
El Cercle Artístic ha mantingut una trajectòria valenta i sòlida i, possiblement, encara li queden reptes i assignatures pendents. Potser, entre elles, aconseguir contagiar d'aquesta confiança pel teatre fet aquí i ara que han manifestat des dels inicis del Premi a teatres, festivals, productores o les administracions corresponents i trobar vincles amb aquests agents, tal i com els han aconseguit amb les editorials, per garantir que els textos arribin a l'escenari amb unes condicions òptimes i favorables per a les obres. Potser, algun dia, les obres guardonades amb el Premi Born podran tancar definitivament el cicle natural d'un text teatral, que és a dalt de l'escenari, i potser, fins i tot, fer-ho al teatre de Ciutadella, ja fa massa anys tancat. Veure les portes d'un teatre tancat sempre és motiu de tristesa.
D'aquí a menys d'un mes, tornaré a ser a Ciutadella. En tinc ganes per molts motius: Per la il·lusió que s'hi viu en aquesta festa gran de l'escriptura teatral; per l'entusiasme i l'esforç que hi posen tot aquest grup de persones des del mateix dia que s'entrega el Premi Born i que vol dir que comença la feina per preparar el de l'any següent; per retrobar-me amb una gent que vaig conèixer ara fa un any i que ells, com els que un dia varem decidir dedicar-nos al teatre, sabem que no hem triat l'opció més fàcil però sí la que ens estimem.
Josep Maria Miró Coromina fou el guanyador del XXXIV Premi Born 2009 amb "La dona que perdia tots els avions".
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.