El futur del passat

Tenia el rostre sota una boina que s'anava col·locant a cada paraula, em va parlar com qui parla al vent, a ningú, però alhora regalant cada frase només per mi.
Em va dir que escoltés, tenia el do de parlar escoltant i vaig aprendre a parlar. Em va aconsellar a cada silenci i vaig saber com és la melodia dels sentiments. Em va fer veure els bancs del passeig de Sant Joan com un amic de la persona, un descans de la vida. Em va sincerar emocions apagant ulls a cada sospir. Em va fer mirar futur des del passat. Em va mostrar un somni que es tira pel balcó, un altre que passeja per sobre la mar, i l'últim que dorm sobre una roca que no té res més a fer, que veure com passa la nit. Em va tractar de tu sense mirar, em parlar poc i dir molt. Li va caure una llàgrima, lentament, carregada de mirades, de dins els ulls del somriure fins a recórrer cada plec de la pell de l'experiència. Em va explicar que vivia cada dia amb la seva dona encara que feia 2 anys que havia mort, cada passa que feia al passeig, deia que era un pas més per està amb ella. Les escales es feien més difícils de pujar i, ara sí que assegurava sentir-se vell i sol, sense ella.

Sóc un stop que canvia de carrers
seguint les teves passes.

Una llàgrima que et segueix
a cada mirada.

Una finestra amb els paisatges
que somies.

Un somni per estar desperta
quan surt el sol.

Una barca sense rumb
que t'acosta a l'horitzó.

Un silenci que calla
per escoltar-te.

Un camí de petjades
a la cala de la teva boca.

Una mà al passat
per abraçar-te al futur.

Sóc un temps sense rellotge
per aturar-me als teus segons.

PD: Em faré vell per sumar anys al teu costat.

marcriera@benmirat.net