No vull jugar a les endevinalles, per això, ja us avanço que soc el paper del diari. Sí, sí, soc el paper que fa de fons a aquestes lletres i signes que m’han tatuat a la pell. El suport on llegiu aquesta tirada de paraules que han sorgit dels dits d’un compositor no-periodista amb un teclat i qualque idea que sobrevolava el seu silenci per donar-me ales. Soc la part més tangible de les notícies.
Si més no, dins la meva humilitat, he de reconèixer que som un paper privilegiat, perquè qualcú m’ha donat un sentit més enllà de la meva freda aparença àrtica i deserta. És, ben bé, com si tots aquests signes fossin un tresor a descobrir, a mesura que els vostres ulls van desenterrant el text que aneu llegint. ¡Quina aventura i que poc dura!
Tanmateix, però, cal que el meu jo-paper, perdoneu la immodèstia, no sigui ignorat per titulars sensacionalistes. Tampoc vull acaparar tot el protagonisme, quedi clar! però sí que vull fer-me valdre com a substància cel·lulòsica que us informa o al manco ho intenta. Si jo no existís les paraules se les emportaria el vent o, repassant mentalment la història, continuaria sent una tableta de fang esculpida per algun escriba periodista o, posem per cas, un inabordable papir enrotllat, inadequat com a paper de diari pel dia a dia...
Si no ho teniu clar on trobar-me, em podeu veure entre línies. Entre retxa i retxa, visc tremolós a l’abast de moltes mans que sovint maltracten la meva matèria prima, com si no valgués gran cosa: Em dobleguen com un contorsionista, em fan ensumar qualque aixella, em taquen d’oli dactilar o cafè amb llet, em llencen de qualsevol manera i, finalment, el meu destí acaba en un racó abandonat, acompanyat d’altres vells papers de diari que estosseguen noticies infectades de guerres...
Bé, doncs, ja veieu que no estic tot sol, tinc pàgines que m’acompanyen en aquest trajecte que, a molt estirar, dura unes hores. Vida curta, però, intensa quan no som víctimes de l’oblit o del desinterès del públic que alimenta el seu avorriment amb la tele o el mòbil.
Com a cloenda, potser acabem en una hemeroteca, en el sarcòfag d’un arxiu o ens digitalitzin i ens deixin penjats a un núvol o ens facin servir per encendre les foganyes els dies de fred. Gràcies, a estat un plaer tàctil...
