El patrimoni arquitectònic es un concepte ample, que es pot estendre des de les primitives construccions dels nostres ancestres, que normalment es classifiquen com a patrimoni arqueològic, fins a les construccions contemporànies que tenguin un valor cultural singular, tal com diu la Llei 12/1998 del Patrimoni Històric de les Illes Balears. Un dels mecanismes per a la protecció dels bens es la catalogació, procediment que pot ser determinant, en el cas d’edificis situats dins l’àmbit del litoral, per a garantir la seva protecció, enfront de la tendència de la Direcció General de Costas y el Mar o l’APB, del Miteco, dirigida a demolir el que no siguin concessions reglades. La catalogació també es important per facilitar la gestió de subvencions, en el cas d’edificis d’ús públic. En aquest sentit, el Col·legi d’Arquitectes ha demanat des de fa anys la catalogació de l’escoleta Xipell de Ciutadella, projectada per l’equip MBM, un edifici singular d’arquitectura contemporània, en situació de conservació molt precària.
La Llei de Patrimoni tracta amb poc deteniment el patrimoni edificat, potser pel seu objectiu de dedicar una atenció preferent al patrimoni arqueològic. No parla dels catàlegs de protecció municipals que sempre acompanyen els plans generals, i que han de justificar també el compliment de les obligacions de la Llei. Dissenya un control de les possibles infraccions o la falta de manteniment que es gestiona des del Consell, derivant l’actuació cap a l’ajuntament, poc directe. Cert que els ajuntaments poden actuar d’ofici, directament. Segons la Llei els propietaris tenen responsabilitat en el manteniment, també ho diu la Llei d’Ordenació de l’Edificació i el Codi Tècnic. No obstant, està a la vista que molts edificis amb interès patrimonial estan esperant la ruïna progressiva, com va passar fa poc a l’església de Son Negre, a Manacor, a on van caure 3 de les 5 voltes de la nau, sense que hagin ajudat a la seva protecció totes aquestes lleis.
En el cas de les Administracions, es pot argumentar la manca de pressupost per intervenir en rehabilitació, però també es cert que aquest capítol del patrimoni arquitectònic ha quedat en un segon termini en relació a tot l’esforç que es fa en gestionar el territori físic de la illa. La manca d’atenció es veu tant a nivell de contractació d’especialistes, en aquest cas arquitectes competents en la matèria, com en la governança de les Institucions diverses que tenim, a on no hi ha prou especialistes en la matèria, pràcticament tots son coneixedors del territori i cap del patrimoni arquitectònic. A més a més, la Llei de Patrimoni diu encertadament que les administracions públiques actuaran sota el principi de la cooperació institucional i com a conseqüència coordinaran la seva actuació i es proporcionaran recíprocament la informació necessària per a l’exercici adequat de les seves competències. Aquest paràgraf de l’article 2 es especialment important en tot el patrimoni del port de Maó i diria que no s’han assolit els objectius de catalogació, ni tampoc el nivell de rehabilitació i dinamització dels edificis, que serien esperables, potser per una actuació exclusivament en mans públiques quan al mateix article es diu que les administracions públiques col·laboraran i estimularan conjuntament la participació dels ciutadans, de les empreses i de les institucions privades.
En el cas dels particulars, es podria dir que una mala regulació urbanística dels casc urbans i dels entorns monumentals complica, sense sentit, l’actuació. Vam comentar aquesta situació a la presentació del llibre sobre Francesc Femenías, redactat per Joan Gomila, que es va celebrar recentment al Col·legi d’Arquitectes. Sense anar més allà, el recinte de Villa Luisa, en una preocupant situació de conservació, cada setmana amb un tram menys de barana del tancament del terreny, i no sabem com està a dins, està qualificada al PGOU com a Pla Especial de Reforma Interior, un PERI afectant una sola parcel.la, quan si es volen regular volums s’hauria pogut fer directament des del Pla, o amb un Estudi de Detall, teòricament molt més simple, ja que els criteris de protecció ja estan determinats a la fitxa del catàleg i no es necessita més que regular paràmetres i usos. Tampoc les Administracions han emprat la potestat que l’art. 27 de la Llei de Patrimoni lis dona per fer l’execució subsidiària, a càrrec dels obligats, de les actuacions indispensables per preservar l’edifici, no s’ha fet res. Igualment la fàbrica de gomes o Codina, apareix com UA7, una unitat d’actuació a un edifici construït, quan es podrien definir els usos, si es tracta d’aquest tema, sense requerir tràmits urbanístics derivats. El Pla general te la funció de regular de manera detallada el sol urbà, sense necessitat de derivar-ho cap a altres documents urbanístics que tardaran anys en obtenir els informes tècnics, abans d’iniciar el tràmit final de la llicència d’edificació.
Si anem a mirar més en general, potser s’haurien de revisar les densitats dels cascs urbans, a on hi ha molts edificis buits o en mal estat que difícilment seran restaurats quan s’han de fer unitats grans, que no poden sortir mai a un preu raonable, tot i que el recent decret 6/2023, de mesures urgents en matèria d’habitatge, intenta corregir aquesta situació. Estem parlant ara dels edificis antics en general, no solament dels catalogats o monumentals, que formen part també del paisatge urbà i mereixen un manteniment digne. No s’hauria d’esperar a que els compri un estranger, sinó intensificar la política adreçada a la rehabilitació dels edificis de tot el casc antic. Aquesta rehabilitació seria més factible incrementant les densitats, ja que els nous models de família ho justifiquen. Per acabar, podem parlar dels edificis singulars del camp de Menorca i la necessitat de corregir la contradicció del PTI que, per un costat pretén la conservació de les cases de lloc, i per un altre, declara universalment prohibit l’ús d’habitatge al camp. S’ha de millorar la governança en la qüestió del sosteniment del patrimoni arquitectònic, corregint la normativa i incorporant els professionals necessaris per afinar millor les accions necessàries. El patrimoni es part important de la nostra cultura, es un valor representatiu de la nostra societat i del nostre territori, que mereix una millor atenció.
