Avui llegia que les dades de l'atur a Espanya han baixat, per primer cop per aquestes dates, als nivells existents abans de l'inici de la crisi. Al.leluia! Malgrat tot, aquesta alegria es veu matisada pel fet que, en la seva major part, es tracta de llocs de treball de durada temporal i en moltes ocasions amb contractes i salaris precaritzats. Per si això no fos prou desencís, resulta que, encara, hi ha 3.160.000 persones a l'atur al territori de l'Estat. Molta gent, vertaderament!
La cosa m'ha duit a pensar en totes aquelles persones que vénen de fora, amb papers i contractes, a treballar a ca nostra, en diferents sectors. Penso, per exemple, en persones que cuiden persones grans i que, en un nombre molt elevat, són gent vinguda d'altres països, a voltes prou llunyans. I tenen feina; i moltes cobren per sobre del salari mínim interprofessional; i paguen els seus impostos…
Després m'han vingut al cap certes manifestacions, de to creixent en els darrers temps, sobre les persones immigrades, que vénen a treure'ns la feina, a engreixar les llistes d'espera als nostres hospitals, a augmentar la conflictivitat social, etc. I em demano, quins llocs de feina ens treuen? Els que noltros no volem assumir? Amb la seva força de treball contribueixen, i no poc, a sostenir el nostre sistema de producció i fan augmentar els índex de natalitat, que han caigut en barrena en les darreres dècades.
Vertaderament, la qüestió és complexa i les análisis reduccionistes d'alguns són equívocament destructives. Hauríem de ser capaços, primer, d'analitzar les nostres pròpies limitacions…
