De l'ullastre a l'olivera, un manuscrit de 1776

El manuscrit, de dos-centes pàgines i una mida de 22 per 16 cm, és d'aquells que es corden amb unes vetes. Es titula "Dialogo instructiu entre un menorquí y un alemany sobre formar olivars en la ysla de Menorca". L'obra, s'estructura com una conversa entre els dos protagonistes, com un recurs didàctic vers els propietaris de terres aptes per acollir aquest cultiu, encara que finalment el diàleg esdevé monòleg.

L'obra Scripta menorquina, de Joan Veny, Àngels Massip i altres col·laboradors, com Joan F. López Casasnovas i Xavier Gomila, publicada el 2011 conjuntament per l'Institut d'Estudis Catalans i l'Institut Menorquí d'Estudis, examina els escrits –sobretot no literaris– més diversos en català de Menorca entre els segles XV i XX, un dels analitzats és aquest manuscrit, del que destaquen que "es mostra bastant fidel a la tradició escrita".

Precisament va ser Gomila qui em desvetllà la seva existència i interès.

Tot i la signatura que consta a l'obra, tenim seriosos dubtes sobre l'autèntica personalitat de l'autor. Dijous que ve intentarem resoldre l'enigma amb una hipòtesi més que raonable.

Fer olivar
El relat s'inicia amb l'alemany ociós baixant al port de Maó, i més concretament a cala Figuera, on el seu amic Joan està maquinant sobre la manera de fer-se ric. Vegeu el diàleg (abreujat per raons d'espai) entre l'alemany i el menorquí:

"–He observat en tu un aire profund(...) motiu bastant per a pensar que algun negoci de conseqüència t'ocupava, i si fos cosa que me poguesses comunicar, podria ser encontràs remei al teu mal.

–L'assumpto a primera vista te pareixerà ridícul, però tirant el vel, veuràs que no deixa de ser molt serio, (...)en el temps present la moda més generalment seguida en nostra illa sia intentar fer-se rics i emplear tots els medis imaginables, uns pel negoci, altres comprant terres, i altres millorant les que ja posseeixen.

–L'últim que s'ha descobert per fer-se rics, los que posseeixen terres pròpies, és fer olivars.

–És molt ver que en la mia única possessió se troba gran còpia d'ullastres, dels quals he oït dir que podria fer un olivar, però no sabria com lo tenc a començar i menos continuar.

–Me serà fàcil encontrar remei al teu mal(...) he transitat part de la Itàlia, Espanya i França, en aquests països se troben gran multitud d'olivars(...) he conservat la inclinació cap a aquests arbres i també he tingut ben empleada la pena que m'he pres d'instruir-me d'ells.

L'alemany l'instrueix reiterativament en la manera de formar els olivars, projecte que creu que s'hauria d'estendre a tota Menorca, com a recurs econòmic que permetria sentir menys les males anyades de blat i que els pobres tinguessin més treball per sustentar les seves miserables famílies.

Més endavant contradiu aquells que afirmen que el nostre país [Menorca] no és apte per al cultiu de l'olivera, "no deuen veure el que tenen davant seu, amb oliveres que donen fruits tot i estar mal cuidades". El protagonista defensa aferrissadament la qualitat i aptitud de la nostra terra per a aquest cultiu: "La qualitat de les terres a on he vist, fora de Menorca, olivars és ben segur que no és preferible a les que vosaltres teniu, m'inclino més per les vostres en qualitat, dolçor del clima i sals o sucs nutritius, per aquesta espècie d'arbres no són les vostres inferiors. (...) contínuament neixen ullastres, i si s'abandona un tros de terra en surten multitud. (...) vosaltres sofriu grans vents i en particular de la part nord qui aporten en si molta sal que fertilitza les vostres terres, i en particular les que dieu primes".

La part d'ullastrar destinada a convertir-se en olivar s'ha de tancar abans que acabi l'estiu, quan es troben treballadors per fer paret seca. Els ullastres a empeltar es tallaran el més a ran possible de terra, un treball de precisió reservat a araders i fusters, que separaran la llenya d'obrar per l'arader, els troncs bons per fusta i la llenya de cremar a bon preu. Segons la grossària dels ullastres, amb el benefici de la fusta es podria pagar la paret de tancar l'olivar.

A partir d'aquí s'embranca en una complexa argumentació sobre animals i plantes, i les respectives funcions vitals, comptant amb les teories d'Aristòtil i els peripatètics, per dilucidar la germinació, nodriment i creixement de plantes i arbres. En aquesta tesi botànica també cita l'Anatomia de les Plantes, del metge i anatomista Marcello Malpighi (1628-1694), considerat un dels fundadors d'aquesta disciplina.

Tanmateix, afirma que, pel que fa als empelts, qui vulgui seguir els consells d'autors estrangers cometrà greus errors, ja que no tenen en compte la diversitat de països i climes.

Emplelts de muda
De la soca mare tallada ran de terra en sortiran multitud de rebrots, que no són un error de la natura, reben un gran nodriment de sàvia, una providència per a la conservació de la soca, fent les funcions de la part superior perduda. Els rebrots no es tallaran fins arribada l'hora d'empeltar, ja que així els tanys es mantenen "coberts i preservats de les injúries del temps(...) si estant descoberts, el vent i la sal los disseca i fa més lenta la seva creixença, el sol, sobre ser més benigne, ferint-los amb llibertat lo fa esclatar amb multitud de brotets de manera que lo empeltador es troba embarassat d'encontrar-ne un de llis". Arribada l'hora d'empeltar, tallaran els rebrots, llevat dels destinat a empeltar, molt tendres i d'una canonada molt llisa i unida. Els tanys empeltats –eliminats els altres– s'ompliran de sàvia filtrada pel seu bon nodriment.

L'autor ens il·lustra sobre els diferents tipus d'empelt, a practicar els mesos d'abril i maig. El de muda es practica de dues maneres, el primer, serrant l'arbre que s'ha d'empeltar horitzontal i després "amb un instrument tallant se parteix deixant sempre franc lo que se'n diu vulgarment cor, i tenint ja dues mudes previngudes, s'encaixen a les dos extremitats de l'obertura, procurant amb molt cuidado que les escorxes de les mudes, i de l'arbre que s'empelta, afrontin lo millor sia possible".

L'altra manera de muda és "en pua", no s'obre l'arbre o branca sinó que, "tallat lo arbre horitzontal, s'introdueixen les mudes entre escorça i llenya". Es practica ordinàriament en arbres grossos. Els francesos en diuen "corona", per la forma que prenen les tres o quatre grans mudes. Afirma que s'executa en els grans fruiters, però mai en els ullastres, pensa que és millor el d'escudet.

Alguns homes provinents de Mallorca pregonaven les meravelles dels empelts de muda per als ullastres petits i que a l'illa veïna únicament als llocs ventosos en feien d'escudet, que tarden més a fer-se. Arguments que desmenteix rotundament, "los menorquins que més freqüenten anar i venir de Mallorca són los contrabandistes. D'aquests n'ha coneguts alguns molt xerradors i reputats instruïts d'oliveres, afirma irònicament.

Emplets d'escudet
Els tres o quatre tanys deixats per empeltar, de polsada o polsada i mitja de diàmetre, distribuïts per la seva circumferència, es serren a una alçada de dos pams, es netegen dels brotets que tenguin i s'inicia l'empelt d'escudet, l'únic que ell recomana.

Compara aquesta pràctica a "una operació quirúrgica, la qual consisteix en fer una obertura a l'ullastre, introduir dins d'ella un cos estrany el que deu fer una perfecta unió per medi d'una embenadura". L'obertura transversal es farà a mig pam del serrat, per dos motius "quan venga el temps d'escapirolar es puga amb comoditat serrar tenint ferm amb la mà esquerra el capirol i serrar al lloc que convé sens perjudici de l'empelt"; i segon, "per mantenir lo empelt fresc i no ser necessari cobrir lo serrat". Seguidament es fa un tall longitudinal baix de l'altre tall, ben al mig perquè l'ull de l'escudet es trobi centrat a l'obertura i cobert de l'escorça de l'ullastre.

L'empeltador tindrà branques d'olivera de diferents mides, per trobar l'escudet –un tros d'escorça amb un ull– proporcionat a l'escorça de l'ullastre. Amb una petita espàtula d'os es suspèn l'escorça de l'ullastre "introduint lo escudet amb molt cuidado per no cruixir-lo i que no vinga molt balder a l'obertura". Amb la polpa dels dits es pitjarà dolçament perquè quedi pla i ajustat a la part llenyosa.

Col·locat l'escudet, es fa la lligadura de l'empelt amb dues o tres passades de jonc, ajustat però no massa estret, al llarg del tall i sense cobrir l'ull, per preservar-lo de l'aire i el sol. L'empeltar es redueix a dus maneres: de muda i d'escudet, els altres sistemes d'empeltar són una pura curiositat. Clou el tema amb un refrany de collita pròpia: "escudet ben tallat, ben plaçat i ben lligat rares voltes ha mancat".
Continuarà.
–––
adsintes@telefonica.net