Pobresa infantil

I jo l'entenc.

Un home que només guanya dos-cents milions de pessetes cada mes té motius d'estar desanimat.

I si a més un altre futbolista petit i lletget li pren el títol de millor jugador europeu ja és per estar deprimit.

Mentrestant, hi ha notícies que passen desapercebudes i no interessa comentar-les perquè fan nosa, indigesten, són com una brusca a l'ull.

El 25% de la població infantil de Catalunya (el 50% entre famílies immigrants) viu en la pobresa.

I a Menorca? I a l'Estat Espanyol? I al món?

M'estim molt les paraules, però n'hi ha com: guerra, terrorisme, contaminació, misèria... que haurien de desaparèixer per manca d'ús.

La crisi ens està fent perdre valors importants i ens mena a un tipus de viure competitiu i salvatge.

N'hi ha prou per a tots, però està mal repartit.

La pobresa és una ferida social, però si no se'n parla no existeix, si no es veu no preocupa i només se'n tem qui la pateix.

La pobresa és un escàndol.

Una vergonya.

Hi ha molts fillets que estan tristos perquè no tenen ni el mínim que es mereix una persona.

Tot d'una fa un poc de pena.

Però ens acostumam a tot.