Antoni Barber09/04/12 0:00
TW
0

Les ètiques es poden classificar en ètiques de la responsabilitat i ètiques de la cura. Les primeres posen més l'accent en el subjecte de l'acció (agent) i les segones en el destinatari (pacient). El subjecte ha estat definit tradicionalment com algú capaç de raonar, subjecte de pensament, mentre que el destinatari pot ser concebut amb més facilitat com aquell que "pateix" les conseqüències (favorables o adverses) de l'acció del subjecte de raó, i, en aquesta mateixa mesura, la seva "alteritat" ja no es mostra com a purament "racional" sinó, al mateix temps, com a "capaç de patiment". També s'ha suggerit que les ètiques de la responsabilitat es corresponen millor amb el paradigma de la "masculinitat", i les ètiques de la cura amb el de la "feminitat" segons els rols socials assignats en la tradició masclista. Tot acte repercuteix tant sobre els altres com sobre mi mateix. Forma part de la responsabilitat de l'agent de l'acte el considerar reflexivament quines en són les conseqüències tant aquelles positives i productives (tant personal com socialment considerades) com aquelles negatives i lesives (novament tant des del punt de vista personal com social). Kant assenyala que el criteri de moralitat de les nostres accions radica en la seva convertibilitat (referida a les màximes d'aquestes accions) en una llei moral universal. Això significa que el robar no és moralment acceptable perquè el lladre no pot voler al mateix temps viure en una societat de lladres, i així amb totes les accions que són potencialment lesives. El problema aquí radica en la possibilitat de prendre consciència del valor incondicional de la dignitat humana, tant en mi mateix com, pel mateix motiu, en les altres persones. Aquell que no respecte els altres no es respecta tampoc a si mateix, i viceversa.

Una persona que perdut el respecte cap a si mateixa (o no l'ha assolit com a forma de consciència autònoma i responsable) també l'ha perdut (o no l'ha assolit) envers els altres. Puc reconèixer allò moralment bo pel fet que ho és universalment per a tot ésser humà i, conseqüentment, d'aquesta mena d'actes puc ser-ne sense caure en contradicció tant agent com pacient. Kant arriba a distingir en el seu context sistemàtic (concretament a la Crítica de la Raó Pràctica) entre persona i personalitat. Tot ésser humà individualment considerat és "persona", amb tots els seus condicionaments culturals, socials, biològics...Al mateix temps, en cadascun dels éssers humans, raona Kant, hi ha la possibilitat de determinar-se a si mateix (per un acte de voluntat) des de la immediatesa de la inclinació natural o bé, altrament, constituir-se en subjecte capaç de determinar els propis actes per la mediació que suposa el sentiment de respecte envers la llei moral. Si aquesta predisposició a reconèixer la incondicionalitat del principi moral que determina els nostres actes es converteix en norma habitual i ens fa capaços de ser reconeguts per aquest sol fet, aleshores hem assolit una personalitat moral que s'incorpora a la facticitat (sense mèrit propi o sobrevingut) de la condició de ser persona. Ara bé, aquesta noció kantiana de la personalitat moral no pren encara en consideració la idea de "cura". La "cura" té un doble sentit. Per una banda, significa la capacitat de "cuidar d'un mateix" com a persona orientada a forjar en ella la seva pròpia personalitat moral. Aquest cuidar d'un mateix és experimentat alhora com un "sentir-se cuidat" per part dels altres. En aquest primer sentit podríem parlar d'una pre-cura o una cura "preventiva". De la mateixa manera que en la salut orgànica és millor prevenir que curar, en la salut "moral" de les persones és millor també educar que haver de corregir. Si aquesta primera forma de "cura" no s'ha produït és possible que el comportament de l'agent (per la dimensió antisocial de la manca de moralitat del comportament) resulti lesiu (actual i potencialment) al mateix temps per a ell mateix com per als altres, i que el mateix principi de moralitat imposi incondicionalment la obligació als altres no només de respectar sinó també de ser respectats. Per aquest motiu, el comportament lesiu del subjecte de responsabilitat pot haver de ser sancionat (per la seva dimensió de "delite").