Cartas de los lectores

Els qui aquests dies hem tingut notícia de la mort d'en Paco Fernández Buey, lamentam la pèrdua de tot un referent del pensament crític dels darrers temps al nostre país. Gran defensor de la no existència de la política al marge de la moral, ha esdevingut un intel·lectual inquietant per a les estructures de poder i, a la vegada, incòmode per a molts sectors de l'esquerra.

Durant els meus estudis d'Economia a la Universitat de Barcelona, assistí a les seves classes magistrals de Metodologia de les Ciències Socials de la branca de Política Econòmica i Sociologia, cap allà 1990. Recordo perfectament com conduïa els debats sobre el model explicatiu econòmic dominant i ens discernia una teoria econòmica que resultava ser una autèntica supèrbia analítica i una vertadera bancarrota moral, encofradora d'interessos privats. El liberalisme econòmic, basat en la idea de que els mercats són eficients, només quan s'autoregulen i campen lliures de qualsevol control públic, conté més trucs que el cinturó d'en Batman. Les bondats del mercat en condicions de competència perfecta són:

1) Cap agent pot influir individualment sobre preus o quantitats i, com la informació és total i accessible, qualsevol comprador pot escollir amb seguretat el que més li convé i al millor preu disponible; és a dir, el consumidor és el qui mana. 2) Demanda i oferta s'autoajusten, ja que l'excés de demanda pressiona a l'alça els preus i l'excés d'oferta ho fa a la baixa; per tant, el seu funcionament és automàtic. 3) Funciona com a brúixola indicadora de les inversions més productives, orientant l'activitat empresarial cap als rendiments més útils per a la col·lectivitat. 4) El resultat final, en preus i quantitats, de la interacció de tots els agents esdevé un equilibri òptim, al representar la situació més avantatjosa per a tots. Els individus, egoistes per naturalesa, al comportar-se de forma racional, valoren totes les opcions possibles, avaluen oportunament les conseqüències i decideixen en funció del major benefici propi. Si tots els individus es comporten d'aquesta manera, i la informació dels preus és suficient per a fer-ho, voilà: el resultat agregat és tant eficient que ningú pot millorar la seva posició sense que empitjori la d'un altre.

Aquesta visió de la condició humana és falsa i ignorant perquè ni som tant racionals com presumeix, ni té en compte multitud d'aspectes morals i culturals de gran rellevància. El liberalisme econòmic, basant-se en supòsits idealitzats sobre el comportament econòmic i reclamant llibertat total i absoluta de moviments en les operacions de mercat, fomenta pràctiques empresarials arrogants i provoca polítiques econòmiques injustes.

En aquella època i encara avui, aquest aprenentatge no formava part precisament de la saviesa econòmica convencional; en aquest sentit i a tall d'exemple, aquell mateix any s'omplia a vessar el saló d'actes de la facultat per a retre homenatge a un tal Mario Conde (tres anys més tard l'entitat bancària que presidia fou intervinguda i, poc després, era condemnat per estafador).

Avui, vint anys després i quan moltíssimes veus autoritzades reclamen una revisió dels ensenyaments de la teoria financera i d'empresa que imparteixen les escoles de negocis i les universitats, em sento un privilegiat d'haver pogut gaudir del seu compromís intel·lectual i rigor acadèmic.

Biel Subirats Pons
Ciutadella

Mucho excremento
y mucha cara
en Sant Lluís

En la Población de Sant Lluís el actual Consistorio ha tomado por fin la buena decisión de colocar cartelesavisando de lo que es evidente y que casi nadie cumple, y es que está prohibido que los canes hagan caca por las calles.

Es indignante ver como al pie de los carteles avisadores de sanción, los propietarios de los perros, permitan que éstos caguen donde les venga en gana, y no recojan sus excrementos.

Por el momento desconocemos si ha habido sanciones por faltar a la ley a pesar de los carteles, pero muchas sanciones no deben de haberse realizado, porque si no lo sabríamos, ya que es de todosconocido que ese tipo de noticia vuela.

Los vecinos de la zona de Sa Sínia y Sa Lluna, sufrimos de manera especial el poco civismo que demuestran los propietarios, que permiten que sus perros ensucien de mierda las calles y zonas donde no está permitido y además nos dejen a nosotros "los regalos". Les rogamos que pongan a cagar a sus perros en las puertas de sus casas, y también rogamos a las autoridades competentes que extremen la vigilancia y sancionen como es debido a los que no respetan ni leyes ni la más elemental norma de convivencia y educación. ¡Por favor!

Sant Lluís siempre ha tenido fama de ser un pueblo limpio y de gentes respetuosas. Hagamos que entre todos esa característica se siga manteniendo, y luchemos para evitar "la mucha caca y la mucha cara" que algunos propietarios de canes exhiben.
¡Gracias en nombre de mucha gente!

José Avilés Ayala
Sant Lluís

Per Hipòcrates, per mon pare, i pels meus amics

Vull deixar-ho clar de bon principi: em declaro objector de consciència respecte a l'aplicació del RD 16/2012 on es nega l'atenció sanitària al col·lectiu d'immigrants no regularitzats i altres persones que puguin estar indocumentades dins del nostre Estat.Les mesures que va posant en marxa el Govern de l'Estat ens estant conduint a un model de societat, on els que tenguin doblers ho podran tenir tot, i els més desafavorits hauran de dependre de la "generositat" de l'Estat, no del seus drets.

Ara a les retallades de prestacions sanitàries i als co-pagaments de servies i medicaments, hem d'afegir la posada en marxa del decret en què es prohibeix l'atenció als immigrants en situació irregular.

No entraré ara en les dues primeres mesures que per si mateixes ja mereixen un reflexió llarga i mesurada, sinó que voldria comentar la darrera mesura presa pel Govern.
La meva formació com a metge, no es nomes científica, sinó també ètica, i el jurament hipocràtic modificat després de la II Guerra Mundial per la Convenció de Ginebra ens marca el nostre marc ètic. El jurament diu que el metge té "la salut i la vida del malalt com a primera preocupació" i "no permetrà que entre el seu deure i el seu malalt s'interposin consideracions de tipus religiós, de nacionalitat, de raça, de partit o de classe" i diu: "encara que m'amenacin, no admetré utilitzar els meus coneixements en contra de la humanitat". Si fes cas del decret del Govern, trairia el meu jurament!.
Mon pare va ser metge en temps difícils, on molts malalts no tenien cobertura mèdica ni farmacèutica, però mai, mai, va deixar d'atendre ningú perquè no tingués "seguro" o no pugués pagar la seva feina o les medicines. Mai va demanar d'on eren. Eren persones que acudien a ell perquè estaven malaltes i el seu deure com a metge era atendre'ls, i així ho va fer. Trairia la memòria de mon pare si ara per un decret deixés d'atendre algú que vingués a la meva consulta!

He viatjat per prou països, com per veure prou desigualtats i prou malalties com per saber que tot el que passa a ciutadans d'altres llocs ens afecta directament a noltros. Quan veus ciutadans d'Índia, o del Sàhara, o de Ghana malalts, les seves malalties ens fan mal a noltros com si les patissin els nostros ciutadans. Si he estat malalt o he tingut algun problema ells m'han ajudat sense res a canvi. Són els meus germans, són els meus amics.
Hem de ser cecs o malcriats, per pensar que negant l'assistència sanitària a ciutadans d'altres països solucionarem els nostres problemes. A l'inrevés, ja que les seves malalties ens afectaran una hora o altra, i les seves epidèmies seran nostres, i el seu patiment serà nostre.

I tampoc el negar l'assistència als immigrants servirà per arranjar l'economia del nostre sistema sanitari, ja que està demostrat que el col·lectiu d'immigrants fan un consum dels recursos sanitaris molt inferior als de la població autòctona.
L'accés a la salut no és un tema de generositat, com troba algun polític, sinó un dret.
Per Hipòcrates, per mon pare i pels meus amics, no acataré el decret: em trairia jo mateix, i ja no seria metge!

Antoni Gómez Arbona
Metge
Alaior

Fraude certificado

A partir de ahora el fraude residencial para con el transporte en Balears será certificado, es decir oficialmente fraudulento.

No parece en absoluto, que el celo del funcionario de turno de cualquier ayuntamiento vaya más allá en sus pesquisas, de pedir el DNI o de consultar el padrón municipal para emitir el certificado de marras. Por otro lado es evidente, que tampoco es su obligación la de hacer de Sherlok Holmes del ministerio, ni le pagan por ello. Tampoco las cajas automáticas donde también se expende el papelito en cuestión, van a cuestionar nada con tal de que pagues los céntimos correspondientes a tal servicio.

Así pues, alegrémonos, que con semejante medida quizá alguien pueda justificar su trabajo y por lo tanto mantenerlo. Ahora bien, ahorro, lo que se dice ahorro en la Administración por dicho concepto será, al entender de muchos, pírrico. La mundialmente conocida picaresca nacional ya se ha puesto en marcha y los empadronamientos a última hora son una avalancha. En cambio el trastorno ocasionado al sufridísimo usuario del transporte en Balears, víctima de tanto parche administrativo, aumenta. Y probablemente seguirá aumentando, mientras no se atiendan las necesidades reales de esta población periférica, que recordemos, por si alguien lo ha olvidado ahí en la meseta central, también es española.

La Plataforma el Transport Aeri Ofega Menorca ha abogado siempre por el sentido común, una tarifa única, económica y universal para todos, como solución definitiva para la Isla. Mientras ésta no llegue, todo lo demás es marear políticamente la perdiz de aquí para allá. Se imaginan a los ciudadanos de Madrid, por poner un ejemplo, teniendo que enseñar su certificado de residencia en Chamberí para poder hacerse con un billete de avión a cualquier otro punto de la Península. ¿Por qué entonces nosotros, tan españoles como ellos, debemos hacerlo? Pues sencillamente porque a la Administración central le da gana, con tal de salvar la cara y justificar ante esos aborígenes isleños que viven tan bien, su preocupación por los carísimos precios que en materia de transporte imperan con su permiso, a sus anchas por esos páramos. Con lo fácil que sería aplicar una tarifa universal que atendiera a las peculiaridades del territorio. "Però clar, això val doblers i no estan per gastar-los amb nosaltres". Que se jodan, en argot parlamentario.

Desgraciadamente da la impresión de que en cuestión de territorios nacionales, en este mediocre país, los hay de primera clase, de segunda y de tercera en materia de transporte. Pero, alto, cuidadito, eso sí, no nos sintamos acomplejados ni acongojados, que quien no se consuela es porque no quiere. A la hora de recaudar impuestos en Balears somos sin duda, un territorio de primera, primerísima categoría. Campions, campions… ohe, oeh, oeh.

Jordi Viola Giner
Alaior