El setembre de 2022, en aquest espai, vaig fabular amb la creació del moviment ciutadà dels mescladistes, gent que no creuria en la recollida separada i desconfiaria del reciclatge. Any i mig després, en plena implantació del porta a porta, aquest grup rebel s’ha materialitzat més enllà del paper. Després d’omplir amb el seu rebuig diferents fòrums de debat, ja té un braç armat que ha passat a l’acció. Aquesta kale borroka residual ha debutat as Castell amb la sostracció i dispersió de cubs multifracció. Hem passat dels moviments ultres radicals que cremen contenidors convencionals als mescladistes menorquins que els enyoren.
La particular nit dels vidres romputs per als cubs des Castell va començar el vespre que tocava treure plàstics. El vidre es treu al matí. El calendari de recollida no va ajudar l’èpica de l’acció anònima. Aquesta és l’actual tendència. Bona part de les rebelions es fan ara sense donar la cara, amb pseudònims en els envasos lleugers i foscos dels digitals i xarxes socials. Dels antisistema que volien salvar el món a la porta dels fòrums internacionals desafiant a cara descoberta la policia, hem passat als antis del sistema porta a porta protegits per la Lluna, com a la cançó de Sabina. Són revolucions petitones i egoistes, que no van contra grans poders mundials sinó contra petits esforços personals.
Manifestacions, vagues, crítiques, renecs i actes de rebel·lió inconformista, fins i tot un poc il·legals, són recipients legítims i necessaris per expressar el malestar social. Però les noves formes de protesta, com les mostrades pels mescladistes, són pobres i estèrils. La queixa destructiva i constant és contaminació. Els insults i atacs personals són paper banyat i brut, impossible de reciclar. Les notícies falses, orgànic que es podreix amb l’ardor del fanàtic. Tot es mescla. Propinar coces a cubs és infantil, una tàctica bèl·lica que es defineix ella mateixa.Queda per terra.
No només Pedro Sánchez necessita aturar i reflexionar sobre si tot açò val la pena.
