El govern dels Estats Units està histèric amb els globus que entren al seu espai aeri i n’ha abatut alguns inofensius. Aquesta ligirofòbia sobtada es deu a la seriosa por a ser espiat. Però no puc evitar demanar-me (sí, estic fatal) si també els posaria nerviosos un d’aquells festius globus d’heli que a vegades se’ns escapen sense saber on acaben, si exploten tot d’una, es fonen en uns dies, els punxen pardals, cauen a altres països o si hi ha llunyanes galàxies plenes de pepapigs, bob esponjas i doras exploradoras que els habitants d’altres planetes observen desconcertats.
El globus és un producte senzill, de producció barata (una altra cosa és el preu de venda amb l’heli) i alta rendibilitat: eficient per decorar i amb moltes possibilitats d’entreteniment. El problema dels globus d’heli, i bé ens ho diu el venedor, és que poden fugir. Quan passa hi ha un gran disgust, del fillet per la il·lusió dipositada i del pare pel dineral que li ha costat l’efímera broma.
Quan tràgicament el globus perd contacte amb el seu petit propietari, entre plors infantils i retrets adults del tipus «ja t’ho havia dit», no queda més remei que observar com puja cap al cel, imparable, i torna petit, petit, petit, cada vegada més petit, com les lletres de l’oftalmòleg que intentam esbrinar amb inútil esperit competitiu, com el poder adquisitiu de molts ciutadans, com Ciudadanos, com les promeses electorals, com la paciència amb la demora d’alguns serveis públics, com l’esperança de complir els objectius de descarbonització a l’Illa, com el pressupost de la sanidaz madrilenya, com el feeling de PSOE i Podemos...
Fins que el globus deixa de ser perceptible, segons les diòptries de cadascú, i la seva trajectòria, el seu destí, passa a ser un gran misteri a expenses de mil variables ambientals o accidentals, com passa amb els residus tòxics que exportam, com la reforma caparruda d’un edifici antic, com les paranoies americanes, com un expedient del consorci en rústic, com els ‘anuncis globus sonda’ en precampanya, com la vida mateixa.
