La història és com els sucs de fruita comercials. Els productes es venen com a purs, però sovint duen conservants i edulcorants. Cap relat històric és del tot objectiu i definitiu, sobretot si van més enllà de les dates, els tractats i les successions monàrquiques que van torturar els alumnes dels sistemes educatius antics, posant al límit la seva memòria.
Perquè la memòria té un límit. Ens ho va recordant el telèfon mòbil i ho experimentam cada dia. Oblidam coses. No podem recordar-ho tot. En el triatge som selectius. Esborram les fotos que menys ens agraden i el mateix feim amb els records. Els que queden, a vegades, els adornam amb filtres i retocs.
Així, la impossibilitat de disposar d’un relat històric objectiu es mescla amb un enfoc esbiaixat, per interès o sentiment personal, dels existents. El resultat és una interminable lluita en el fang sobre l’anomenada memòria democràtica o històrica, que ara viu un altre repetitiu episodi amb la derogació impulsada per Vox de la normativa balear, i també amb l’aparició reiterada d’ETA en el debat polític nacional, un anacronisme electoralista (a les portes del dia del llibre, recoman «Hijos de la fábula» de Fernando Aramburu).
Després d’una transició amb excés de conservants i edulcorants, la creació d’eines legals de reparació simbòlica i física de les víctimes deshumanitzades i injustament executades, així com de condemna pública dels criminals que tenien plaques a carrers en lloc de sentències judicials, era necessària. Higiènica. Sempre amb les víctimes en el centre, corregint desequilibris passats i respectant que pot haver-hi relats històrics divergents. Però relats històrics, no nostàlgics ni ideològics. Derogar la llei, el text de la qual no és precisament un manifest comunista, és una passa enrere i recupera polèmiques que intoxiquen, tensen, avorreixen, reiteren i cansen. No aporten res nou a la història ni solucionen problemes actuals. S’han d’atendre els morts i deixar que el vius també descansin en pau.
