Vint anys, potser vint-i-dos o més, de col·laboració, de treballs plegats, de viatges, de compartir platós de televisió, de tenir dinars a Porto Portals o a sa Cova de sa Nacra de Ciutadella, de micròfons de ràdio dominical, d’avions amunt i avall, de sessions de planificació de llibres, conferències o pregons i tants i tants de caps de fil... donen per a unes memòries. En l’hora de l’adeu a Bartomeu Beltran Pons només hi cap, però, la sinceritat: «Romandràs en mi».
Si alguna cosa crec que no s’ha remarcat a bastament és, no ja el mestre de la comunicació audiovisual, el divulgador mèdic fascinant, el metge ginecòleg o el president exitós del Reial Mallorca. No, açò és l’escuma del cafè. Evocat a través dels meus records personals, el Beltran ocult, ignar i discret, és el Beltran resumit en una interpel·lació riallera: «Hala, Limoncito, anem de llibres!».
Quan feia els tres anys acadèmics de doctorand a la Complutense, una setmana per mes la passava a Madrid. Va ser llavors que les relacions professionals amb Beltran assoliren una dimensió humana, natural i de progressiva estima. Vaig compartir llargues passejades a peu i en cotxo per la frenètica urbs de «glorietes» i carrers de densa circulació sanguínia de combustió fòssil.
Acostumàvem, en un moment o altre de l’estada, a compartir dinars, sempre atapeïts d’idees i de propostes professionals. Però arribades les postres, l’exclamació que aixecava la taula com un crit militar era aquella de marxar a les llibreries més ben assortides de la capital. «Anem de llibres!», em deia. Beltran no anava de tapes ni de copes: anava de llibres.
Durant setanta o vuitanta minuts, cadascú de nosaltres, amunt i avall, feia l’itinerari que més el plaïa. Desfilàvem folgadament davant els prestatges i les seccions bibliogràfiques. Miràvem, llegíem les contraportades i escollíem. Si ens topàvem, en un passadís qualsevol, ens intercanviàvem —sense aturar-nos— les més atractives troballes que anàvem aconseguint (autors o temes). Però no paràvem fins que no confluíem a la cola, davant del caixer. Mai he tornat a practicar aquestes caceres editorials, ni he fet saltar les sorpreses de la literatura o la historiografia, que eren les matèries que més plenament compartíem.
En aquelles eixides, hi vaig conèixer un Beltran culte, assedegat de saber i font de les seves més dolces il·lusions com a persona.
El doctor va compartir amb mi molts dels seus manuscrits com a autor que també va ser. Alguns els convertí en novetat editorial sota la seva firma de divulgador mèdic. D’altres, han acabat en els arxius del meu ordinador, sense mai anar més enllà d’un índex o d’una planificació. En algun cas, vaig rebre originals acabats, però sense fer el salt a la impremta. Sovint, eren idees inspirades en Menorca. Per exemple: un selecte diccionari íntim de la geografia de la nostra illa, o el llibre dels menorquins excel·lits del segle XX, que arribà a presentar a un consell de direcció de Planeta.
També em va fer part de la idea soberga de transformar la casa de Biniatró, al seu Campanet natal, en una mena d’estació intermodal (allò que també el passat anomenava «intercanviador») de les quatre illes balears. Després d’haver-la rehabilitada com a museu d’art contemporani, va destinar els soterranis a un projecte d’integració interinsular. La volgué batejar com a Sala de Conferències Miquel dels Sants Oliver. Dia 22 de de febrer de 2008, obrí les portes. Hi vaig a ser convidat a parlar amb l’egrègia participació del catedràtic Damià Pons i Pons. Un servidor, és clar, vaig reconstruir els lligams del gran periodista mallorquí amb l’illa de Menorca.
Més tard, hi va programar una exposició d’artistes nostres. Portava un sonor títol: «Silenci». Els cinc creadors representats a la mostra, tots ells diferents quant a tècniques, reflexionaven sobre el silenci a través de les peces: Francesc Florit Nin, amb la subtilesa de la pintura; Nuria Román, amb els seus quadres i instal·lacions; Laetitia Lara, tallant els seus monjos en pedra i fusta; Miquel Barber, plasmava els silencis en diferents formats i volums; i, en darrer terme, Biel Calafat el capturava en paper fotogràfic en blanc i negre.
La cara fosca i malgirbada de la política, a mig termini, s’hi va infiltrar com un mal vessament. I, clar, les parets de Biniatró foren condemnades a la fosca, el salobre i el corc. Biniatró, poc temps més tard, fou venut.
L’estació intermodal de les illes entrà, idò, en agonia, i totes les il·lusions de confluència saltaren pels aires fetes pols.
Acte seguit, mai més jo no vaig tornar a escoltar dels seus llavis l’apel·lació inoblidable d’anar-nos-en «de llibres».
