Sembla ser que ha tornat la il·lusió en el món del futbol de Ciutadella després que els quatre clubs hagin anunciat el que semblava un impossible no fa massa temps; més enllà de xerrar seriosament d’ajuntar-se per fer un club fort i potent, un fet tant simple com el d’asseure’s en una mateixa taula per xerrar del bé comú, de les necessitats conjuntes i, sobretot, sense males cares, retrets ni mirades que ‘maten’. Està clar que estem davant una possible fusió que de donar-se –està per veure encara–, seria un fet històric per a Ciutadella i per a l’Illa, que mira de reüll i ja seriosament el que està succeint a Ponent. Pendent de fins a quin punt són certs o no els enrenous que arriben des de Ciutadella.
En qualsevol cas, com a redactor esportiu des de fa ja uns quants d’anys i, a més, com a pare de dos fills que juguen a dos clubs diferents de Ciutadella, em venen aquests dies algunes reflexions al cap. La primera, la de demanar seny, serietat, empatia i mires de poble i de futur, tant als representants de les quatre entitats com, sobretot, als socis, decisius perquè es pugui dur a terme –o no– aquesta unió que ara està en boca de tothom. Deman present i futur, no mirar enrere, ni retrets ni fanatismes de club que amb res ajuden ja a dia d’avui, tal i com està el pati a casa.
Veig important que tothom es passi la mà pels pits, que reflexioni. D’entrada aquesta fusió em sembla una gran i interessant idea, sempre i quan sigui per professionalitzar-se i donar una passa endavant esportivament. Ara bé, em preocupa que hagem passat de ni badar boca ni tenir mires com a poble que som, a ajuntar-mos, sense haver estat capaços durant anys d’abordar junts aspectes tan importants com els espais d’entrenament als camps de futbol, les diferències en el número de fillets i filletes d’uns i altres en segons quina categoria a l’hora de muntar equips o sí, veure com el futbol a Ciutadella s’anava desinflant, enfora del que havia estat no fa massa anys.
Sí demanaria que, tot i ser conscient que no és senzill, que hi ha molta feina a fer en aquestes pròximes setmanes-mesos i que quedarien endarrere molts de sentiments, noms de clubs i escuts, que es faci feina perquè sigui una realitat ja per el curs 2024-25 que ve. Ara la cosa està calenta, amb molt bona sintonia i sembla ser que amb el vistiplau de la societat. De no ser així, si es plantegés, per exemple, per la 2025-26, què fem aquest mes de maig en acabar tot? Com mir jo pel meu club per muntar la 2024-25 però pensant que és un any de suposadament impàs?
I darrera reflexió. Sempre pensaré que la competència és bona, necessària i positiva a un poble i a qualsevol àmbit de la vida. I en aquest cas no dic ara, la gent del meu voltant ho sap, sempre he pensat que el millor a Ciutadella seria un Penya amb múscul, en solitari, i ajuntar-se Atlètic, Dosa i Sami, tirant la paret que separa els camps baix i fent un club fort, consistent i valent. En sortirien beneficiats ells i el Penya, que veuria ombra a la banda.
Pensaments a part, tot el meu suport a aquesta iniciativa arriscada, complicada i valenta, confiant en que, efectivament, els quatre clubs ho fan amb sentiment ciutadellenc i mirant pels nostres fills; no perquè siguin un Sergi Enrich –o sí– sinó perquè puguin entrenar i competir; sí, competir, amb qualitat. Bona Diada de Menorca!
