Un sopar fora de casa amb una altra persona o nucli familiar acaba a vegades amb un moment tens: tots dos exigeixen convidar. En el tira-i-afluixa té avantatge el més ràpid en agafar el tiquet o qui empra tàctiques com fingir anar a fumar per passar per caixa. Si el gest és sincer, qui no paga se sent agraït però una mica incòmode, i qui paga, empobrit però reconfortat. Ara el convidat ho pot esmenar abonant la seva part al pagador per Bizum, però l’altre li podria tornar, i entraríem així en unes anades i vingudes bancàries que farien sospitar l’Agència Tributària o a la unitat antidrogues.
El que no es fa mai en un sopar és regatejar. Un accepta els preus de la carta o no hi va. Mai no he vist ningú demanar una rebaixa en l’entrecot o un tallat gratis si en demana quatre. Per contra, un artista em comentava fa temps que tothom li regateja i que no passa el mateix amb un electricista o al bus. No totes les feines es valoren igual.
Regatejar no és el mateix que negociar. A la negociació s’argumenta i s’escolta, amb tàctiques, terminis i marges. El regateig és visceral, instantani, curt, és una disputa, el comprador juga amb la necessitat i la urgència de l’altre. És un xantatge light.
En política, quan un no té majoria s’han de negociar les coses dels doblers. Amb temps, manya i certa afinitat, és viable un bon pacte. Però si un es relaxa, si confia en la inèrcia d’acords precaris o en el suport generós d’aquell amb qui no té cap afinitat, acaba sotmès a un regateig dur i visceral. Ha estat el cas del PP amb Vox, relació sense afecte en què uns intenten gestionar mentre altres es pengen medalles i cobren factures pendents. Aquest mandat el PP s’ha assegut a sopar sense gana amb un Vox imprevisible, golafre i caparrut, amb qui no es troba còmode ni reconfortat, empassant-se un menú imposat de mesures picants i no aptes per a al·lèrgics. Ara pateix una indigestió, i encara som als aperitius de la legislatura. Almanco no discutiran per qui convida. Ho pagam tots.
