El temps passa com una exhalació. Ja ha transcorregut un feix d’anys d’ençà que feres el traspàs, i sembla que fou ahir mateix. Són més de deu anys, i la desaparició ens dol com una ferida tendre. Fora impossible, idò, oblidar-nos de tu. Ben impossible. Sense variacions, com ho va ser un temps, ens sentim guiats pel teu mestratge suau, intel·ligent i gens emfàtic per evitar d’omplir les galtes de vèrbola.
Encara ara creiem en la dolça dèria de reconstruir Menorca, amb la mateixa intenció dels moments que foren aurora de joventut, quaranta anys enrere. Aquell alè no era altre que voler aixecar-nos i voler desvetllar-nos. Reivindicar-nos i refer-nos com a menorquins. Calia llavors —ara també— posar llum a les ombres i reinterpretar el passat, per trobar-nos a nosaltres en el camí de la història.
Avui, com ahir, creiem en Menorca, en la seva nítida i no prou explorada identitat secular. Som un poble perfilat, farcit d’empremtes, i d’entre les empremtes, una! Lluny del que sovint ens imputen, no pensam en la Menorca d’un únic període, per llarg que sigui i per molta personalitat distintiva que ens hagi aportat. No. Creiem, més aviat, que acumulam riqueses, ara talaiòtiques, ara romanes, ara àrabs; més tard, catalanes de l’expansiva Corona d’Aragó, o dels temps dels vàndals —i més enllà si cal. Tampoc no sortejam ni desmereixem, ans al contrari, els afluents o castellans o francesos o anglesos (avui, afluents globals) que han acabalat les artèries històriques que ens asseguren la circulació sanguínia. Açò és: la raó de ser.
Tu ens havies atiat, no ja l’adret afany de distingir-nos o de singularitzar-nos. No, no era açò exactament. Més tost, es tractava de ser el que som: l’única garantia de trobar, després, un encaix, diguem-ne, més universal en la complexitat formidable del món.
Com sovint es proclama —t’ho vaig escoltar reiteradament—, la cultura comporta un pensament obert que depassa fronteres. Però tenir el cap al món sols es fa viable si hom actua localment. No hi ha altra fórmula, com sempre em recordaves, i talment com es desprenia del teu exemple vital. Així ho vam aprendre i així maldam de servar-ho per a nosaltres i per als que ens continuaran. Ens correspon de sentir i de pensar sense retalls geogràfics, ni tampoc practicant mirades endògenes d’exclusió. En realitat, importa d’acceptar la permeabilitat de la societat global, però, açò sí, maldant sempre d’actuar arrelats; d’actuar nodrint la terra que hi ha sota les nostres arrels i rebent d’ella la saba que ens té vius, superant, si és del cas, les renúncies, les tuteles i les submissions atàviques.
Tanmateix, el camí no és planer ni prou andarec. No ho era en el teu temps; no ho és en el nostre, que som continuïtat (potser discontinuïtat?) del teu, i som avui fruites dels arbres dels errors dels passat ¿Algú, ingenu, s’ho havia imaginat senzill i plàcid? No ho era, dic, quan tu hi actuaves, ara aquí ara allí, entre nosaltres. El reguitzell del teu activisme era plegat de clots i bonys: dels grups excursionistes de la teva joventut, a l’Obra Cultural; de la il·lustrada l’«Enciclopèdia de Menorca», a l’acadèmic Institut Menorquí d’Estudis, sempre i quan partís d’una convicció radical.
No sé ben bé que pensaries si ara mateix l’ull de l’eternitat que habites et permetés fer-nos un esguard. ¿És la Menorca que havies proposat d’aconseguir? En feim una encertada evolució? Anam dret, o, més aviat, perdem la derrota, com a barques que han perdut el timó i cauen en mans de l’onatge?
Posant-hi el seny de periodista que em marca com una pell racial, ja veig que hi ha tombs gens banals que assenyalen rumbs inescrutables, un punt misteriosos i incerts. Tu pertanyies a la societat de la informació; i, ara mateix, inflexiblement, nosaltres ens trobam immergits de cap a peus en la «societat xarxa». Fins i tot, ‘som’ societat xarxa. La jeia fenomenal, poderosíssima, que aquesta nova realitat vol imposar, potser ens crida a una noble lluita diametralment nova. ¿Som en un estadi en el qual, a banda de voler ser qui som, no podrem pensar universalment i actuar localment? Em fa molta por que no ens trobem un plantejament capgirat. Açò és: haver de pensar localment, per tal, després, d’haver d’actuar universalment pels camins de la transferència en xarxa, segons és la practica ara estesa. Formidablement estesa com una maregassa. Per mi, però, aquesta capulla girada seria una aberració. ¿Tu, estimat, Josep Miquel, com ho veus?
