En el capítol anterior el conseller de la cosa no era al despatx. Segurament descansava a ca seva, de tan cruixit de seguir per la tele l’esvalot dels seus, que cada nit cremaven contenidors i llençaven tota casta de coses a la policia pels carrers de Madrit. I és que no podien sofrir que finalment el senyor Xanxes tornàs a ser president gràcies al vot d’uns partits que no eren els que a ells els agraden.
L’absència del conseller va permetre que l’espia es presentàs al despatx sense disfressa i açò va motivar que en Juan Pelayo, l’assessor, es posàs a rallar en castellà. Tenia por que aquell homo no fos un comissari de l’altre partit seu, el que no governa en aquelles illes però sí que hi comanda, disposat a comprovar si es complia el pacte de govern. Na Nataixa i l’assessor es van dir coses gruixudes, però al final ell va haver de callar quan ella li va amollar una cosa tan evident com inusual: que s’havia d’exigir que els jutges fossin imparcials.
AVUI SÍ QUE HI ERA EL CONSELLER, per més que havia quedat tan rebentat del seu viatge a Madrit per anar a la manifestació dels seus de diumenge passat (contra l’amnistia, naturalment), que ara feia un xubec. L’espia ens ha confessat que ho va aprofitar per disfressar-se de moscot i que es dedicava a impacientar-lo cada vegada que semblava que dormia més tranquil.
- Ho veus? -va amollar na Nataixa a l’assessor, que en aquell moment feia nombres i més nombres amb la calculadora del mòbil.
- Ara no puc, Nataixa -va respondre en Juan Pelayo, ben encaparrat amb els nombres. És que m’han encomanat una cosa molt difícil. He de retallar un 25 per cent des pressupost que correspon a s’Illa del Nord sense que es noti.
- Així que ara també et fan fer de triler... -va replicar la secretària-. Però atura un moment i mira açò -va insistir, mentre li mostrava un full de diari-, perquè també va d’allò de sa imparcialitat de sa justícia.
- Ah! -va fer l’assessor mentre mirava el full amb poc interès- Vols dir es judici de na Shakira aquesta, que no sé quants de milions sembla que ha defraudat i que li demanaven 8 anys de presó...
- Idò ja ho veus -va replicar na Nataixa-. Ha posat doblers damunt sa taula, i res de presó.
«Pagant Sant Pere canta». En aquest país vostro, és mal de fer que un ric, per molt que hagi estafat, acabi entre reixes.
Però en aquell moment l’espia-moscot passejava pels forats del nas del conseller, amb tanta insistència que l’homo es va despertar. I açò va permetre que en Juan Pelayo es pogués desferrar de na Nataixa.
- Mem! -va exclamar el conseller mentre feia manotades per espantar el moscot i es mirava el rellotge- Mira quina hora és i avui encara no he governat. Juan Pelayo, ja els has fotut el 25 per cent del pressupost als de l’Illa del Nord?
- Ho tenc bonibé llest -va respondre l’assessor-. Si allò que vam dir que rebrien de més ho posam d’allò que tanmateix han de rebre de la taxa turística, jo crec que ja ho tenim aclarit.
- Bon al·lot -va fer el conseller mentre l’animava a atracar-se cap a ell-. Quan acabis, ves redactant la llei de l’oficina lingüística, que es de s’altre partit nostro premen. Aquests, per més que no governen, mira que comanden. Procura que es pugui continuar rallant català, que la Constitució ens hi obliga, però no massa, poquet poquet, i mira que ells ho puguin tenir ben controlat. Multes i tot, volen, es «punyeteros».
- És que me demana unes coses tan complicades, conseller -es va lamentar l’assessor-. Si ja no sé si jo també hauria d’anar traduint cada cosa que dic perquè s’altre partit nostro estigui content...
- Tu fes sa teva feina, Juan Pelayo -va dir el conseller-, que per això et pagam. No sigui cosa que acabem com a l’Illa de Nord, que fa quatre dies que vam començar i ja hem de governar en minoria perquè no han quedat prou satisfets. Recorda: el canvi climàtic és una mentida, les vacunes són un engany i, noltros, sempre hem estat bilingües.
- Ha, ha, ha! -es va sentir que reia na Nataixa-. Ja poden rallar de bilingüisme ja, que pel que jo veig, aquí n’hi ha uns que per força ho han de ser i uns altres que ho són si volen, per més empleats públics que siguin. Fins i tot en es meu país, a Rússia, a açò li diven colonialisme.
