També va decidir que enviaria de regal una ensaïmada de cabell d’àngel al seu soci, el president de l’Illa del Nord, per la noble iniciativa de fer créixer els pàrquings en sol rústic i poder rebre així més cotxos. Ho sabem perquè el nostre espia era allà, dins del despatx, disfressat de borinot, i ho va sentir tot.
Però és evident que l’espia no és James Bond i les disfresses que l’obliguen a volar el deixen cruixit. Així és que avui, més modest, s’ha disfressat d’arbre caramel·ler i tothom s’ha pensat que era un present del president de l’Illa del Nord. Així és que el conserge l’ha dipositat al despatx, devora la finestra. Ja se sap que destruir el territori és compatible amb mantenir les tradicions.
- I a Europa encara critiquen la justícia espanyola! -va exclamar el conseller mentre llegia el resum de premsa que li havia prepart en Juan Pelayo, l’assessor-. Es jutge aquest que ha deixat en llibertat es jugador de futbol a canvi d’un milió d’euros, es mereix una medalla.
- Però què diu, conseller? -es va sentir que remugava na Nataixa, que estava repassant la llista dels centenars d’hotels urbans acabats d’autoritzar-. Ara resulta que si tens doblers, violar al·lotes surt bonibé de franc. Quina justícia i quin país!
- Mem, Nataixa -va replicar el conseller sense immutar-se-, tu no ho pots entendre perquè ets una dona. Segur que fins i tot te creus ses històries aquestes de sa violència masclista... Tot mentides de l’oposició perquè no rallem de l’amnistia il·legal que mos volen imposar.
- Conseller -va intervenir l’assessor, disposat com sempre a auxiliar el seu superior quan deia animalades-. Tenim aquí unes queixes per la construcció de piscines particulars, a cada habitació, en hotels rurals. Les vol respondre o les aboc directament «allà on ja sabem»?
- Aboca-les, aboca-les, Juan Pelayo -va respondre el conseller-. Que facin companyia a s’expedient d’aquells dos hotels bessons de s’Illa del Nord. Mira que ho són de pesats aquests que voldrien que ses coses es fessin com déu mana!
Mentre na Nataixa se regirava sentint el conseller i a l’espia li queia qualque caramel d’indignat que estava, el conseller va posar els peus damunt la taula, estil Asnar, i més relaxat que mai, va dir:
- I ara, la gran notícia que us volia donar. Un dia històric en es govern de ses Illes Tropicals. He decidit amnistiar totes les construccions il·legals en sol rústic. Què trobau? Eh que no ho podia fer millor?
- Totes, totes? -es va atrevir a dir l’assessor, que més tost ho va trobar excessiu.
- Mem -va replicar el conseller-. Totes ses que tenen s’expedient caducat. Ses queixes, as govern anterior. Però bono, de ses que es vagin construint, ja en rallarem.
- Tant si són una barraqueta com si són un xaletàs amb piscina? -va insistir l’assessor, que encara creia una mica amb la llei.
- I tant -va continuar el conseller-. Hem de premiar les persones valentes que amb la seva iniciativa capolen ses lleis que van en contra de sa llibertat. Vull dir sa llibertat ben entesa, sa que prediquen n’Isabelita de Madrit i es seu promès.
- I què pensaran tots aquells que sí que tenen respecte per ses lleis i pes territori? -va dir na Nataixa mentre s’atracava a l’espia caramel·ler i li arrencava un caramel d’eucaliptus, de seca que li havia quedat la gargamella.
- Mem -va replicar el conseller-. Pensaran que són ben ases, perquè ja se sap que de tant en tant governam noltros i ho aclarim tot. Mira sinó els inversors de finques ran de platges verges. Ells ja ho saben que devora noltros tenen molt de futur.
- Però no són vostès aquells que eren tan antiamnistia? -va continuar na Nataixa, que ja havia de menester un altre caramel d’eucaliptus.
- Nataixa -va replicar el conseller-, mai no entendràs res. Hi ha amnisties i amnisties. I ses nostres sempre són amnistia de la bona.
]]>La notícia que a l’Illa del Nord farien més petit l’institut de formació professional per colar un pàrquing, hauria pogut alegrar el dia al conseller, però comprovar que ni els seus ajuntaments, tret de quatre, no apliquen el flamant decret d’habitatge, li va esguerrar una mica.
Però només una mica, perquè el decret en qüestió té la virtut de passar el mort de la falta d’habitatge als ajuntaments. Així que ell, per greu que sigui la situació, «tan panxo». Potser per açò ara s’ha sabut que «qualcú» filtra a les immobiliàries informació sobre els sol·licitants de pisos socials. Deu ser la seva visió de l’economia circular...
L’espia, que aquell dia anava disfressat de president d’una associació de promotors immobiliaris prou coneguda a les Illes Tropicals i que sol dir que «la Comissió de Medi Ambient s’ha de cremar», va trobar les portes obertes per seure devora el conseller i assistir a tots aquests meritoris actes de govern.
Avui, en canvi, com que sembla que la primavera ja ha arribat, l’espia anava disfressat de borinot i ens ha reconegut que no s’havia pogut resistir a la temptació d’atracar-se a na Nataixa, entre vol i vol. Hi ha amors que no s’obliden mai.
- No començau a sentir s’aroma de ses cremes solars dets alemanys? -va dir el conseller, absorbint amb els ulls clucs el sol que entrava per la finestra del despatx.
- Jo no -va reconèixer l’assessor-, però serà perquè tenc es nas tapat. Vostè és tan sensible, conseller! Ho afina tot!
- És una aroma que m’embriaga i com més la sent, més m’atrau -va continuar el conseller sense obrir els ulls-. Així és que haurem de suprimir la moratòria turística dets impresentables que governaven abans que noltros. Mem, com més turistes millor, que diu es meu amic es president dets hotelers.
- Vol dir que no seria hora d’aturar-ho una mica? -va dir na Nataixa des del seu racó, mentre continuava repassant la llista d’explotacions agrícoles que es converteixen en hotels rurals.
- Que ho trobes? -va replicar l’assessor, en el seu paper de ‘palmero’ del conseller-. Pensa que és per això que som aquí.
- Avam, Juan Pelayo -va demanar el conseller obrint el ulls per culpa d’aquell borinot que l’impacientava donant-li voltes a la cara-, hi ha més notícies de l’Illa del Nord?
- Continuen actuant amb molt d’encert, conseller -va respondre l’assessor-. El president que tenim allà només pensa en fer arribar més turisme. I ara vol ampliar els aparcaments de les platges, perquè es puguin omplir més.
- Deu ser que l’homo encara no s’ha entemut que es pàrquings es poden ampliar, però ses platges no -va ironitzar na Nataixa.
- I una cosa encara més bona, conseller -va continuar l’assessor-. Encara no ha pogut aprovar es pressupostos per culpa de sa representant que li vam encolomar de s’altre partit nostro...
- Es partit que no governa però sí que comanda... -va afegir na Nataixa com si fos una lletania.
- Gràcies per recordar-ho, Nataixa -va continuar l’assessor-. Que encara no tenen aprovats es pressupostos d’enguany. Però així i tot han trobat sa manera d’aprovar un altre increment de sou per a ell i tot es seu equip.
- Ja ho diu ell, ja, que hi ha coses més urgents que limitar l’arribada de cotxos -va sentenciar na Nataixa mentre decantava aquell borinot que, cosa curiosa, batia les ales com si l’estigués aplaudint.
]]>El conseller també trobava molt bona la seva idea d’encarregar estudis sobre si a l’estiu l’Illa del Nord està saturada de cotxos i de barques, per més que ho està, o no ho està, per més que ho està. Ja se sap que qui estudi encarrega, any empeny, de tal manera que així no hi ha cap necessitat de prendre decisions.
Tot açò i l’embolic amb l’altre partit seu, van provocar una discussió agra amb la secretària Nataixa, segons ens explicava l’espia. Recordaran que l’espia anava disfressat de M. Racoy, aquell homo corrupte i misteriós que els jutges mai no han afinat qui és, mentre els acusats de les mascaretes defectuoses cada dia es multipliquen.
Avui en canvi, l’espia havia optat per vestir-se de president d’una associació empresarial de promotors immobiliaris prou coneguda a les Illes Tropicals. I amb aquesta disfressa tot va ser arribar a la conselleria i dir les paraules màgiques que ja havia dit a la premsa: «La Comissió de Medi Ambient s’ha de cremar i tornar a començar».
Com en el conte d’Alí Babà, les portes es van obrir totes soles i l’espia es va trobar en un instant assegut al despatx del conseller. I allà dins va assistir a una sorprenent discussió.
- Si ho diu ell, tu i jo a callar i creure -insistia el conseller.
- Ja sap que jo sempre li don sa rahón -replicava en Juan Pelayo suant la gota-, però aquesta vegada li he de dir que no, perquè som es seu assessor i ses mentides a la llarga acaben passant factura.
- Però, avam, Juan Pelayo -insistia el conseller-, si el senyor Asnar ara torna a amollar que s’atemptat d’Atocha el va provocar ETA, com podem pensar una altra cosa? O és que tu no creus en la paraula divina?
- Idò no, conseller -insistia l’assessor- avui tothom ho sap, que va ser un atemptat del gihadisme islàmic. I que vam voler enganar sa gent per por de perdre ses eleccions que hi havia ensoldemà... Que, a més, vam perdre.
- Després de vint anys, encara tenen aquestes discussions? -va intervenir na Nataixa, que era a la seva taula, repassant el llistat de les explotacions agràries que es convertiran en hotel-. Allò que hauria de fer el senyor Asnar és demanar perdó per haver mentit als familiars dels 192 morts d’aquell dia.
- Mem -va fer el conseller-, encara us hauré de fotre as carrer a tots dos.
- No s’ho prengui així -va insistir l’assessor, pop de suor-. Ses mentides també tenen data de caducitat, com es iogurts, i jo tenc s’obligació de dir-l’hi.
- Què vols dir amb això -va inquirir el conseller-, que un dia també haurem de reconèixer que sa llei d’amnistia és perfectament legal?
- Bono -va fer l’assessor després d’uns instants de silenci en què valorava si s’hi jugava la feina o no-, en realitat, sí.
- Allò que no és legal ni constitucional -va intervenir encara na Nataixa- és aquest òrgan del poder judicial que ja fa cinc anys que està caducat i que vostès no amollen.
- Deixem-ho aquí -va respondre el conseller, que en realitat sabia que l’assessor i la secretària tenien més raó que un sant-. Ara a governar. Com tenim allò de la Formació Professional de l’Illa del Nord?
- Tot correcte, conseller -va dir l’assessor, entenent que el temporal ja havia passat-. El batle en qüestió farà s’institut més petit, no fos cas que hi hagués massa estudiants de coses rares que no siguin fer de cuiner o de cambrer.
- I el decret d’habitatge -va continuar el conseller, mentre somreia a l’espia, convençut que era un promotor immobiliari-, ja tenim tots ets ajuntaments autoritzant cases més altes i pisos més petits?
- Això no ho tenim tan bé, conseller -va reconèixer l’assessor-. En realitat ho tenim molt malament. Ni es nostros ajuntaments s’hi atreveixen, a generalitzar tal disbarat.
- Idò què volien ets ajuntaments? -va replicar el conseller, evidentment contrariat- Que promoguéssim habitatge social? Que regulàssim es preus? Que controlàssim de ver es lloguer turístic?
- Jo crec que sí -va respondre tímidament l’assessor.
- Idò estan ben equivocats -va dir el conseller-. Ara que ja ets hi hem passat es mort, si hi falten pisos es culpa d’ells. I noltros a jeure. O no, senyor promotor immobiliari? -va afegir mentre mirava l’espia amb amor fraternal.
I l’espia, identificat amb el seu paper, va fer veure que li donava la raó:
- I tant, conseller, els tenen molt grossos, els pisos.