Realment, vists de prop, no tenien l’aspecte ferotge i altiu que ens mostraven les pel·lícules o contaven els llibres d’aventures que havíem llegit. Aquells pobres lleons arrencats de les immenses planúries de l’Àfrica misteriosa farcida d’animals salvatges, tancats ara en petits espais que, de manera ridícula imitaven els seus antics territoris, oferien un aspecte bastant desolador. Amb les grans cabelleres un poc casposes, badallaven d’avorriment i possiblement de tristor.
El mateix passava amb la parella d’elefants que, mentre s’atracava a la frontera del seu escàs territori per agafar un parell de cacauets de la mà dels petits i atònits visitants, feien anar les trompes com a rítmics pèndols de rellotge de caixa. Ni l’extraordinària cridòria d’aquella nau plena de lloros i papagais vestits amb plomatges de mil colors tenia res a veure amb la fantàstica música de la selva d’on procedien. Ni els quatre pingüins de caminar maldestre podien recordar les seves blanquíssimes i ancestrals terres gelades. El vell rinoceront, cansat de donar voltes a l’estret habitacle, ni obria ja els ulls per mirar aquell al·lotet que li brindava una pastanaga.
Tampoc l’atracció màxima: Floquet de neu, el goril·la blanc robat a la seva família a Guinea —en aquell temps, territori espanyol...—, resultava estimulant quan exhibit, ja vell, darrere uns vidres un poc brutosos, badallava rodejat de femelles amb les quals intentaven saber si Mendel els proporcionaria un nou goril·la albí per mostrar al públic.
Aquella era una natura de cartró pedra, falsota, sense cap grandesa, amb uns protagonistes animals, que, molt lluny de ca seva, esperaven pacients que els cuidadors els portessin un menjar decretat per experts veterinaris.
Tot plegat, una normalment patètica simulació del que era la natura. Natura que amb tràgica insistència anam destruint sense descans. Enguany, per exemple, no he vist oronelles a Maó. No he sentit els seus esvalotats xiscles quan s’atraca la posta del sol.
Naturalesa autèntica just a la porta de casa, per exemple, era contemplar les magnífiques i curioses desfilades de formigues, anant i venint en silenci del cau, on pacientment estotjaven el seu aliment per a l’hivern. Sabies que aquests insectes socials es comuniquen entre ells o que tenen assignats rols específics dins de la seva complexa comunitat...? A pesar d’una minúscula i fràgil figura, són capaces d’allunyar-se més de dos-cents metres del formiguer si la possible collita d’aliment és bona. Les formigues ataquen i es defensen també de possibles enemics; tenen mestres tutors i alumnes; arquitectes en moltes ocasions de complicats formiguers subterranis a llocs triats prèviament per les seves condicions són, en resum, una mostra del que pot ser una comunitat altament organitzada.
La contemplació d’una insignificant formiga traginant amb esforç un gra de blat quasi més gros que ella mateixa, és tot un espectacle.
«La formiga, ja que sia poca bestiola e mesquina, no roman per tot so que ella no’ns don gran exempli de saviesa», deia Ramón Llull fa més de set-cents anys.
Enguany tampoc n’he vistes. Haurem acabat amb elles a flitades de ben eficaços insecticides...? Abans, idò, que acabem amb les formigues definitivament, ben igual com estam fent amb altres animalons —les abelles, per exemple...?— toca, creus, retre un modest homenatge, encara que sigui de paper de diari, al petit insecte que durant segles ens ha acompanyat silenciosament, puntualment just arribada la primavera. Recordant la famosa faula «La cigala i la formiga» que d’al·lots ens contaven —i que musicalitzarien artistes ben coneguts com Charles Trenet, el gran guitarrista Django Reinhardt o La Trinca i que pots trobar, només faltaria, a Youtube—, faula que narrava la serietat i capacitat de treball de la formiga i també una seva gens solidària generositat amb l’alegre i distreta cigala.
Insignificant com una formigueta, aquesta nota meva d’avui de presumpte i petit homenatge. No ho trobes...?
