Com deu ser que aquell país que religiosament celebrava eleccions cada quatre anys i elegia un president, ara no ho pot fer? El guanyador no sempre tenia majoria parlamentària, però pactava amb els partits de les velles nacions del País Basc o Catalunya, per poder governar. I així, tant si guanyava el PSOE com el PP, prest arribaven a un acord, com sol succeir a tots els països democràtics.
Però sembla que les coses darrerament han canviat. Darrerament vol dir de fa cinc anys. Si feim una mica de memòria, recordarem que a les eleccions de 2015 el senyor Rajoy no va obtenir prou majoria i va optar per repetir-les el 2016. Tampoc no se’n va sortir, però gràcies a les abstencions amigues va poder formar govern. I per 1 -un- vot canari va estar disposat a prometre el 75 per cent de descompte en els transports insulars.
La cosa se li va tòrcer el 2018, quan les evidències de la corrupció política i econòmica que campaven pel partit del govern, van forçar una moció de censura en què esquerres i nacionalistes van estalonar el senyor Sánchez per sortir de la vergonya. Però l’alegria va durar poc, i enguany ja ha tornat a haver eleccions... Que sembla que tampoc no han servit de gran cosa, perquè a dia d’avui les possibilitats que se’n torni a convocar, són molt grans.
I és que la política espanyola ha posat de manifest la seva escassa capacitat d’adaptar-se als canvis, a les noves situacions, que són diverses. Per una banda, la voluntat del gran capital d’impulsar una dreta alternativa al PP, que ha estat Ciudadanos. Per cert, en hores baixes, perquè sembla que la fal·lera del senyor Rivera per destacar, unit a l’esperit falangista, han acabat espantant els seus propis promotors.
També el sorgiment de Vox, que segurament no és una altra cosa que el pòsit franquista que sempre ha acompanyat el PP, però que en temps de victòries electorals es conformava amb unes quantes subsecretaries i les retribucions corresponents. No és un secret que el senyor Abascal ha viscut mitja vida dels càrrecs del PP.
Però la fragmentació de la dreta, també va tenir el seu paral·lelisme a l’esquerra. Durant dècades va assumir que el PSOE era el seu mascle alfa, però ja fa estona que ha comprovat que tants anys de poder l’han reblanit fins al punt que el senyor Felipe González podia formar part del consell d’administració de Gas Natural Fenosa, una de les empreses que realment comanden a Espanya.
Clar que mentrestant el senyor Aznar ha estat conseller de Rupert Murdoch, d’un fons d’inversió que opera a les illes Caiman i finalment assessor extern d’Endesa, una altra empresa que també comanda a Espanya. Però a diferència dels d’esquerres, a un líder de dretes tot açò no el desqualifica, i pot continuar anant per la vida de patriota integral, com el pa del mateix nom.
Però m’he distret, perquè rallava del reblaniment del PSOE i de l’aparició de Podemos i d’un senyor Iglesias tan ambiciós -políticament parlant- com el senyor Rivera, encara que amb un discurs més sòlid i més sensat. Tots dos sembla que s’havien arribat a creure que el bipartidisme ja estava en liquidació, i ha resultat que encara no. La veritat és que m’atreviria a dir que pastura per sa darrera tanca, però alerta perquè a Espanya només sol succeir allò que sembla impossible...
Totes aquestes coses segurament havien d’arribar, més tard o més d’hora, perquè l’etapa de les grans majories és difícil de mantenir quan ja no hi ha dos canals de televisió sinó cinquanta i quan internet ja fa impossible posar barreres a la informació. I quan la continuïtat en el poder acaba corrompent, com és sabut des dels temps de l’Imperi romà.
Havia d’arribar, però ha arribat precipitadament perquè ha coincidit amb el crit de Catalunya. Aquest crit de «Prou!» que els catalans han refrendat en totes les eleccions d’aquests darrers nou anys. I segurament amb la mateixa ingenuïtat dels senyors Rivera i Iglesias. Si ells dos s’havien pensat que el bipartidisme s’havia acabat, els catalans es van pensar que, en democràcia, la força del vot és superior a qualsevol altra.
És evident que s’equivocaven i que no van mesurar que les raons d’Estat i el poder de l’Estat ho poden esclafar tot. I així, avui, les persones que han elegit, de forma repetida, elecció darrere elecció, són a la presó o a l’exili. Se’ls ha impedit que exerceixin els seus mandats democràtics, però de retruc l’Estat s’ha inhabilitat a ell mateix. I ara qui marca la política espanyola ja no són els polítics. És la cúpula de Justícia, una organització que no és que hagi canviat gaire des dels temps d’en Franco.
Ara bé, per entendre el «Prou!» dels catalans, no cal recórrer a l’independentisme. Ara que som a l’estiu, a Menorca mos toca patir un any més els conflictes dels treballadors de l’aeroport del Prat. El gestiona la mateixa empresa estatal -única- que tots els altres aeroports espanyols, però el bordell és al Prat i no a Barajas. Té la seva explicació. L’aeroport madrileny disposa de 7.000 treballadors per cada 1.300 operacions de vol. El de Barcelona, de 2.000 per cada 1.000 operacions. Tampoc no és una casualitat.
