Vaig tenir l’oportunitat d’escoltar una intervenció del matemàtic Eduardo Saénz de Cabezón que explicava, amb clau d’humor, que la gent pensa que es passa la vida fent comptes o càlcul mental. Que viu de codis, de números i de geometria algebraica, però que -en realitat- el que fa és cercar pautes, i normes, eternes i vàlides, on també apareixen excepcions. Entre les propietats que es donen quasi sempre, hi ha conjunts de mesura nul·la, resultats inesperats, i punts suspensius que expliquen que arriba lo bo. És quan comença l’estudi de la singularitat.
L’any següent, la nostra científica Alícia Sintes, descobreix les ones gravitacionals. Aquelles lleugeres vibracions que van ser predites l’any 1915 en la teoria de la relativitat general i que el mateix Albert Einstein trobava que no es podrien detectar mai. Aquells forats negres que determinaven els secrets de l’univers.
I m’ho ha recordat el dia d’ahir, Mundial de les Malalties Minoritàries. I ho he pensat perquè no m’acaba d’agradar quan els diem «cas aïllat» o «rara». Com deia el matemàtic, són singularitats precioses. La diferència, la dificultat, la peculiaritat... motivem l’acció de l’entrega.
Les persones que treballem atenent persones amb discapacitat volem encarar els reptes, perquè d’aquest estudi ha de sorgir la possibilitat de millorar la seva qualitat de vida. No defugim del problema interessant, a l’inrevés, cal entregar-nos-hi.
Estimada societat, ens ajudes?
