Idò si que anàvem errats, amb el negoci turístic. Les Illes Balears és, després de Catalunya, la segona comunitat d'Espanya que més turisme rep i, si tenim en compte les seves dimensions i població, és de molt la primera. I ara que pot aprofitar la tragèdia del Mediterrani Oriental i de la guerra de Síria, la cosa encara va millor: quants de milions de turistes han vingut enguany, dotze, tretze...?
Però l'altra cara són els nombres de l'Agència Tributària –ep, informació oficial--, que són demolidors. Fan feredat. La meitat de les persones que treballen en aquestes illes, convertides en un xinxer de turistes, no arriba als mil euros de sou mensual. I molts d'ells, ni al sou mínim legal de set-cents euros i sis cèntims que amb tant de bombo enguany mos ha regalat el govern espanyol. I que ja ha estat superat per la inflació.
Una de dues. O açò és un desastre que clama al cel, o és que tothom fa trampes i l'Agència Tributària no se n'entem de res. Però costaria de creure que la meitat dels treballadors d'aquestes illes fossin tan hàbils com els tramposos que les han governat fins fa quatre dies. I encara més desastre, les pensions de jubilació, que de mitjana encara són més petites, fan llista a part. Com els no ingressos dels que no tenen feina ni subsidi.
Arribats aquí és quan no hi ha altre remei que sentir-se la persona més ase del món, perquè no hi ha manera de fer quadrar aquestes informacions. Tanta riquesa com es diu que aporta el turisme! Tant de creixement com es diu que hi ha a Mallorca i a Eivissa! Tanta felicitat com es diu que ha de dur el turisme a les nostres cases! I el resultat és una població amb ingressos de país de misèria. Si no és que els treballadors viven de les propines dels turistes i els jubilats dels bingos que ara els han prohibit.
Però podria ser que la realitat fos una altra: que la cosa està mal repartida. Que sí que n'hi ha uns quants que es fan d'or, però poquets, poquets, i moltes vegades des de ben enfora, sense ni posar els peus a les illes. Són els primers interessats que vengui la marabunta, que hi hagi com més urbanitzacions millor, com més hotels millor, perquè el seu negoci està en el nombre, no en la selecció. La terra cremada no és problema per a ells, perquè ja en trobaran una altra quan hagin rebentat aquesta.
I per fer-ne venir molts, de turistes, la primera norma és que la mà d'obra es mantengui barata i els contractes com més inestables millor, d'aquests que també són un regal del govern espanyol gràcies a la seva llei laboral. I si pel camí es crema qualsevol altra activitat econòmica, més contents, perquè així la població estarà encara més obligada a acotar el cap i a emigrar si té més aspiracions.
Viure del turisme i de res més té aquestes conseqüències. I d'aquesta manera, allò que podria ser una font d'ingressos important per a la població, un motor de creació de capital i de diversificació d'iniciatives econòmiques, es converteix en un jou. És ben sabut: en els negocis de masses, perquè quadrin el nombres, cada any hi ha d'haver més consumidors, perquè cada any hi ha més gent que n'ha de viure o sobreviure.
Potser en el cas concret de Menorca encara no s'ha arribat a aquesta situació, tot i que cada vegada sembla més a prop. Hi ha interessos poderosos que fa anys que tenen dissenyat el camí i si no se n'han sortit encara, és perquè la democràcia ha donat veu als habitants de l'illa. I fins ara, els menorquins bonibé sempre han votat l'opció contrària. La que els grans depredadors anomenen «del no a tot» per desacreditar-la davant la població.
És evident que, quan hi ha poca feina i aquests sous de misèria, es fa difícil dir no als disbarats urbanístics i de tota casta que ells reclamen. Però la prova de la seva mentida és evident. A les Balears, la primera força turística d'Espanya, la meitat dels treballadors no arriben a cobrar ni mil euros mensuals. Qualcú es pot creure que amb una urbanització més hi arribaran?
Gràcies als del «no a tot» Menorca és encara un territori presentable, poc desfigurat i que conserva algunes iniciatives econòmiques pròpies. Ara podria aprofitar, a més, les facilitats de comunicació que ofereix internet i tenir la ciutat més dinàmica del sud d'Europa a 200 quilòmetres i 25 minuts de vol. Tot són possibilitats per diversificar l'economia de l'illa. I una cosa està clara, o els emprenedors menorquins són capaços de fer-ho, o no mos en sortirem d'aquest fangueti.
