Idò sembla que no va ser casualitat, que me trobàs l'espia pes Mercadal. Fins i tot jo vaig arribar a pensar que era una figuració meva del dia d'enganar. Però és que ahir me'l vaig tornar ha trobar prenent una canya a Las Vegas, no la de la de Nevada (EUA), sinó la des Carrer Nou.
– Encara per aquí? –li vaig demanar–. Jo ja el feia de tornada al quarter general de la senyora Merkel...
– Ca! –me va respondre ell mentre es netejava la bromera de cervesa dels morros–. Me sembla que encara me veuràs unes quantes vegades més. Ara la feina és trobar les connexions entre el govern balear i el de la Xina.
No li vaig poder respondre perquè me van fer falta totes les forces per no caure de cul.
– És que hi ha temes que preocupen molt els alemanys –va continuar ell com si res–. Ja saps que tenen història... i no acaben d'estar satisfets d'algunes coses que han fet en el passat. Com aquella que va començar fent festers de llibres, de tots els llibres que no agradaven al senyor Hitler, i va acabar com tothom sap.
– Sí –li vaig respondre jo, que qualque cosa sí que he llegit–. Ja sé que ara Alemanya és molt sensible als temes de la llibertat i la democràcia. I que a diferència d'aquí, tenen prohibits els partits feixistes i no hi queda cap monument al seu dictador.
– I tant! –va acceptar l'espia–. Però jo sempre que puc els ho dic, als alemanys: Espanya és diferent, no us heu d'escandalitzar perquè encara quedin pels camins cadàvers de gent assassinada durant la guerra... Ni perquè aquell jutge que ho volia aclarir fos expulsat de la judicatura. Allò és un altre món, els hi dic.
– Tampoc no es pensi que no som uns quants, per aquí, que també esteim escandalitzats –li vaig replicar.
– Bé – va respondre ell, que és evident que mai no és banya el cul–. La cosa és que estan molt pendents dels països on hi ha censura. Ja me van enviar a la Xina, perquè allà el govern té controlat internet i les xerxes socials per motius polítics.
– Tothom ho sap que a la Xina hi ha una dictadura! –vaig exclamar, pensant que no ho pagava viatjar tan enfora per descobrir açò.
– També he visitat alguns països àrabs que bloquegen les televisions –va continuar sense immutar-se–, que tapen els canals de televisió que emeten pornografia... Bono, allà pornografia es veure un cuixa a l'aire...
– Tothom ho sap que a molts d'aquells països hi governa l'integrisme – vaig exclamar també.
– Tothom ho sap, tothom ho sap! –va cridar l'espia, desagradós, com si em renyàs–. Idò açò que us fan aquí de prohibir les televisions de més a prop, què deu voler dir? Que és que tothom ho sap, què vol dir? Digues, va, per què us les censuren? Perquè teniu una dictadura? Perquè us governen els integristes?
– Ui –vaig replicar–, el govern balear i els seus acòlits de Menorca ho han explicat molt bé. Hi ha un problema tècnic impossible de resoldre. D'aquells tan grossos que passaran molts anys abans que la ciència el pugui aclarir.
– Sí que ho deu ser de gros – va dir l'espia mentre s'acabava la canya–. Perquè aquests dies que he pogut mirar la tele que us permeten veure, m'he espantat. No dic que no hi hagi qualque cosa digna, però enmig de tanta merda... I tot passa, però en canvi les teles catalanes no...
– Bonu, clar...–vaig haver de reconèixer–, és que rallen en català i el govern balear té por que se mos empelti. I és que com que ho diven tot bonibé igual que noltros, tenen por que els entenguem.
– Me n'he de n'anar –va dir l'espia mentre s'alçava d'una revolada–. Me'n vaig a escriure el meu informe, que te puc assegurar que serà d'aquells que fan cruixir.
I darrera seu vaig veure que també es posaven en moviment el seu ajudant i la seva ajudanta, que s'havien mantingut discretament al marge mirant avarques a la botiga de davant. I mentre se n'anaven Carrer Nou per amunt, encara li vaig dir.
– Però que dirà el seu informe?
– I què vols que digui? –va respondre ell–. Que al manco els governants de la Xina no s'amaguen les vergonyes amb excuses tecnològiques.
