Quan som joves fugim de la mort, és un ritual que duu a terme qualcú sempre llunyà. Ens passa de llarg fins que ens envestim amb un accident o una malaltia greu i es converteix en motiu de reflexió i no de fugida. És un dels aprenentatges que més costa de la vida. Amb consciència clara, vivim la primera defunció dels avis, després dels pares. La dels germans fa un mal molt més intens. A mesura que avança el camí, parteixen parents, amics i coneguts amb més o menys freqüència. Prenen fluïdesa les seves lliçons, paraules de l'ànima que reproduïm, somriures que guaiten la cambra dels encontres que ens eren comuns. Els rememorem, però ens costa abraçar els comentaris dels nostres majors, els qui han enterrat la majoria de compartiments i ballen la dansa de la propina. No tenim costum de prestar-hi la suficient atenció, cavalquem per la vida al galop, distrets amb mil jocs, desbocats pels triomfs, col·leccionant trastos. A ca nostra, la mort esdevé un final natural.
Fets quotidians
Tancar els ulls
Quan som joves fugim de la mort, és un ritual que duu a terme qualcú sempre llunyà. Ens passa de llarg fins que ens envestim amb un accident o una malaltia greu i es converteix en motiu de reflexió i no de fugida.
23/01/15 0:00
También en Opinión
- La odisea de una tiktoker que quería pasar la noche en el aeropuerto de Menorca
- Sancionada una mujer por conducción temeraria con dos menores en Binibèquer
- ¿Cómo afectaría la subida del nivel del mar en Menorca? Así quedaría sobre el mapa
- Sin hamacas ni sombrillas: la temporada arranca sin servicios en la playa de Sant Adeodat
- José Antonio Fortuny: «Sueño con ganar a la enfermedad; no quiero que nadie pase por esto»