El final de festa que prepara el PP es veu venir cada vegada més apoteòsic. I és que en democràcia no n'hi ha prou amb comandar. Açò és exclusiu de les dictadures. En democràcia a més, s'ha de saber comandar i s'ha de saber convèncer.
Els que acusaven el senyor Zapatero de tergiversar la veritat, ara podrien fer comparacions amb el senyor Rajoy i veure a quin de tots dos li ha crescut més el nas, com en Pinotxo quan deia mentides. I no hi ha dubte que el dirigent del PP en aquests moments ja té el més llarg que mai no s'havia vist en democràcia.
No es pot parlar a la població com si tots fóssim ases. Les fantasies, com aquella dels filets de petroli que sortien del Prestige, es poden mantenir una estona, perquè encara hi ha molta innocència entre la ciutadania. Però arriba el dia que la gent es desperta i descobreix la realitat, com quan va comprovar que aquells filets que deien insignificants, havien desgraciat la costa de mitja Galícia.
I la realitat actual és per estar ben espantat, amb un país que va del dret per un camí en què ningú no sap què quedarà d'aquí a deu mesos. El govern del senyor Rajoy no ha resolt cap dels problemes reals d'Espanya i en canvi n'ha creat tants de nous, que cada matí et despertes pensant quina nova desgràcia et serviran per berenar.
No es pot governar pensant únicament en interessos partidistes. Prometent ara davallades d'impostos que cap economista recomana i que ja saps que duraran tan poc com el temps que falta per les eleccions. I el senyor Bauzá, darrere, fent les mateixes promeses mentre amolla llàgrimes de cocodril pel fracàs a què ha menat l'educació a les Balears.
O el senyor Tadeo, a qui jo recomanaria que instal·làs el seu Consell a l'Illa del Rei, amb permís del seu amo, l'únic reducte de Menorca que sembla que es lliurarà dels negocis urbanístics a la carta i de la pols i la renou de les seves disbaratades rotondes, les rotondes de la prepotència, que es podrien dir.
El senyor Rajoy no pot sortir presumint de la bona salut de la banca quan s'han carregat pràcticament tot el sistema bancari espanyol i, a més, s'han empassat 40.000 milions d'euros d'Europa que ara pagam aquests ciutadans que cada vegada cobram sous més baixos, si és que tenim la sort de treballar. De la mateixa manera que pagam també els rescats del projecte Castor i les autopistes privades que no treven.
No pot dir tampoc que la corrupció és un petit problema del país quan el seu partit, el que governa, sembla immers en la pitjor trama que mai s'havia vist a Europa. Primer van ser els governs populars de València i Balears, i el cas Pokemon i el cas Gürtel. Després els tresorers del partit i la caixa B que apuntava al mateix president Rajoy. Ara els membres dels governs Aznar i la gent d'Esperanza Aguirre. Ja han comptat quants alts càrrecs, ex o actuals, tenen imputats?
I per altra banda, ja no es pot estirar més del comodí català, aquest recurs que s'ha aprofitat tan a consciència per dissimular les pròpies vergonyes. I d'una manera tan grollera que la gent ja comença a dubtar de la fiabilitat de les acusacions, que més que dels jutjats solen sortir de portades de diari i informes policials sense signatura. I que el ministre de l'Interior mai no sap d'on han sortit ( així i tot tampoc no dimiteix). I és que a Catalunya també hi ha xoriços, com a tot arreu, però ja és casualitat que es filtri que «sembla que» n'han caçat un altre cada vegada que els jutjats imputen un nou alt càrrec del PP.
Però la cosa més greu que ha fet el senyor Rajoy, la seva pitjor mostra de incapacitat política, ha estat precisament conduir Catalunya cap aquest camí sense retorn a què sembla abocada. I sense Catalunya, el futur d'Espanya, sí que ho seria de magre!
