Sí, amic meu, és cert que aquests dies de primavera el sol fa una llum més daurada que mai. Una llum neta, com acabada d'estrenar i que, de tan amable, diries que té música. No sembla gens que sigui avui idò, el millor temps per rebre una noticia com aquesta: un grup de científics han detectat restes de contaminació per pesticides a l'Antàrdida.
El món està fet un desastre. Una merda, diria el de llenguatge més clar. Els resultats són claríssims: les dades recollides demostren l'existència de contaminants orgànics i pesticides en aquell continent gelat. L'Antàrtida era, ai, aquell desert blanc que semblava tan llunyà i impol·lut. Aquell territori mític ha rebut també el càstig d'una fatal planificació dels humans. I ara què hem de fer, em demanes...? Res. No farem res. Com sempre. Es convocaran, com a molt, reunions internacionals de polítics de tots colors, reunions interminables i avorrides on cada país mirarà primer pels seus interessos. Faran una solemne declaració final i una foto dels participants. Participants que somriuen satisfets i que tampoc faran res. O sí, tal vegada crearan un nou dia mundial: Dia de l'Antàrtida. Una jornada més a sumar al llarg rosari de dies mundials. Fum de formatjada.
Els humans no tenim remei. Quan tenim mala consciència, ens inventam un dia oficial del que sigui. És ben igual que sigui el Dia del Treball, que el de la Dona, el de l'Asma, o de l'Orgull Friki – celebrat, per cert, el vint-i-cinc de maig –, que el Dia sense Cotxes o el Dia Marítim Mundial. No importa el motiu, és ben igual celebrar el dia de l'Orgull Zombie - el quatre de febrer - que el Dia Mundial del Fadrí o el Dia Mundial de la Felicitat. Dates absolutament serioses com el Dia Mundial de l'Aigua o el Dia Internacional contra l'esclavatge infantil queden submergides, difuminades, en aquest oceà de celebracions tan heterodox i confús que celebra igual el Dia del Tango que el Dia dels Drets Humans. No, amic meu, no m'he inventat cap d'aquestes celebracions. No és una conya: figuren al curiós calendari de dies internacionals i mundials. En resum: sembla una broma de mal gust però és una crua realitat.
Fabulava l'escriptor Ennio Flaiano, que hi havia un país que havia arribat a celebrar el primer aniversari de no haver celebrat res. Celebrar, ho sabem molt bé, no és mai dolent si el motiu de la festa és mostrar satisfacció per fets importants, siguin personals o socials, pels bons resultats obtinguts, o per un compromís rigorós i decidit amb un objectiu. En cas contrari, si tot queda en una simple verbena, el que fem és el ridícul. En el cas que comentàvem de l'Antàrtida: què direm als nostres fills i néts, quina excusa donarem, per haver malmès tot un continent sense habitants...? I sense anar tan enfora: què els direm de Cala Galdana i de l'Arenal d'en Castell...?
Fantàstica la capacitat que tenim de mirar cap una altra banda, de pensar que moltes coses no tenen res a veure amb nosaltres. Que el territori és una avorrida qüestió simple competència dels polítics. Que els greus problemes mediambientals, com la contaminació de grans ciutats com Mèxic o Pequín, o la desertització d'extenses zones del continent asiàtic, o la terrible i permanent desforestació dels boscos de les selves amazòniques, queden tan enfora que no ens poden afectar. Ingenus que som. Entre tots pagarem durament la factura d'aquesta inconsciència col·lectiva.
La majoria de les vegades tot se cura, tot se supera, com te deia abans, amb la consagració, la creació d'un dia sigui nacional, regional o mundial. Un pompós dia en què, just uns pocs, recordaran que tenim assignatures pendents. Una estafa grossa. Idò, jo faré més suggerències per celebrar: un «dia mundial del perol as forn», per exemple, o el «dia europeu de l'escepticisme», el «dia internacional dels aturats», el «dia dels sectaris» o el «dia universal de la corrupció», encara que per aquest darrer millor pensar, tal vegada, en declarar-lo «segle universal».
N'oblidava dos més per celebrar especialment a Menorca: el «dia insular del transport aeri», o el «dia de la rotonda». No t'agraden...?
