T'haig de confessar, company, que he fracassat de manera estrepitosa. Sense remei. He intentat treure la meva capacitat de convicció, emprar tots els meus recursos dialèctics — que són pocs i pobrets, tot s'ha de dir — exhibir la meva oratòria més florida. Res de res. No he pogut convèncer al jove Marc, de que els famosos i somiats brots verds ja són aquí. Que la prima de risc —sona molt millor en castellà— es manté ferma i que, fins i tot, aquesta entitat de nom mític que és Moody's —qui ningú sap de que putes serveix— ens ha pujat la nota: l'economia espanyola, diuen aquests savis, ja no mereix un zero absolut, ara podem presumir d'un insuficient, com dèiem a l'escola. Ni cas. En Marc m'ha mirat amb cara entre incrèdula i burleta i un mig somriure als llavis. Mentre jo rallava ell anava fent la maleta.
En Marc, bé que ho saps, ha hagut d'agafar els tapinets i partir nord enllà. Els brots verds que pregonen els polítics, ell no els ha trobat aumon. Els anys d'estudis i formació, els esforços i sacrificis dels seus pares, les moltes il·lusions en resum, no han donat cap fruit. Des de que acabà la universitat, en Marc ha cercat un lloc on guanyar-se la vida amb dignitat, on sentir-se un ciutadà útil. Ha estat impossible. Sí, si ha fet feinetes, però res tenien a veure amb les seves capacitats. Contractes en precari. Misèria daurada.
En Marc, durant molt de temps ha preparat i repartit currículums com per empaperar la façana de la Catedral de Menorca. Cap resposta. Ha estat lector fidel de diaris intentant trobar-hi un anunci que obrís la porta al seu futur laboral. Ni una pista. Cansat i també bastant desencantat ha partit, de moment, a França. Creu que Europa serà, encara que lluny de casa, el seu refugi com a ciutadà. Els experts borsaris, els analistes econòmics i alguns banquers també, diuen que la recuperació és a tocar. En Marc, diu que molt bé, que quan sigui cert del tot i no un noble desig, ja mirarà de tornar. De moment però, no vol esperar, ni desesperar, més temps.
Aquesta història d'en Marc, no és cap excepció. És un exemple més d'una crua realitat de Menorca: el doble exili. Ho sabem tots: la nostra és una comunitat petita i encara afortunada si la comparam amb altres zones. Una comunitat antiga amb una història molt llarga sí, però que no sempre ha estat amable amb els menorquins. La nostra, deia, és una societat petita i això és fàcilment constatable, petita i amb un punt d'amarga resignació, de passiva indolència.
He defensat sempre, ho saps bé, que els grans productes de Menorca no han estat cap dels excel·lents fruits del camp o de la seva indústria — avui ombra del que van ser -, els joves sí, ells eren aquest seu millor producte. Una generació que gràcies al immens esforç de les famílies —algú, algun dia, retrà homenatge a les dónes que, amb les mans encara humides d'escurar plats, tallaven pells o muntaven bijuteria-, gràcies al ferm objectiu de donar als fills un futur millor, van aconseguir que els al·lots tinguessin, creien ells, un camí més fàcil. Les universitats van veure l'arribada de molts d'aquells esperançats i animosos joves.
Ara, passats els anys, aquells objectius són una realitat. Una realitat en molts casos trista: aquells i aquelles que millor preparats estan, els qui havien de ser els que recollissin el testimoni d'avis i pares, no poden tornar. No troben el camí de tornada. Entre d'altres motius, aquesta resignació i passivitat que deia i, sí, també la crisi econòmica i social, fan que Menorca sigui ara una involuntària exportadora del seu millor i més sofisticat producte. Un cert i ben preocupant fracàs de tota la societat s'amaga darrere d'aquest fet. El que tants de sacrificis va costar és ara com un somni perdut. Ningú bada boca però, sobre aquest gravíssim problema. Cap paraula, cap proposta, ni un gest. Silenci total.
En Marc curarà l'enyor amb un bon vi de Bordeus. A ca nostra, els polítics tenen altres ocupacions i rotondes que consideren prioritàries. Sembla.
