Mariscadors del port de Maó (6)

Els seus records de baixamar són ben primerencs, tot just caminava i amb un germà ja duien un caixó de sardina, ansa per ansa, o anaven al Fonduco a tallar gerret per donar a les llagostes dels vivers. Si n'hi havia una de rompuda la treien amb un salabre gros i la venien més barata, de llagosta torrada no n'hi mancava, fet que no anava malament en aquell temps de racionament. N'Enrique "Francina", que pescava bolitx amb en Situs Redó, un dia anava a tirar el bol del Fonduco i estava desesperat de mal de queixal; duia el berenar, i com que tenia tant de mal li va dir: Guillermo, que vols es berenar meu?, no ho hagué de dir dues vegades.

VIVER I MUSCLERA D'EN MASPOCH
Durant la Guerra Civil estava en plena activitat el viver de llagostes del Fonduco, al final del moll d'aquesta cala. Era propietat de Ramon Maspoch, un home baix i gruixat, que era regidor d'aigua de l'ajuntament.

En Maspoch comprava llagostes, grumans, cranques i qualque tortuga de la mar als pescadors des Canutells, es Grau i altres cales i les enviava a Barcelona. Dins els vivers hi havia unes caixes grosses pintades d'enclità –com els bidons de les muscleres i els baixos de les barques– perquè no es podrís la llenya, caixes que alçaven amb unes corrioles de tres i de quatre ulls.

Quan en Guillermo devia tenir 3 o 4 anys queien les bombes enmig del Fonduco, llavors els seus germans majors l'agafaven a be-coll i s'amagaven d'un bon pas dins el viver de les llagostes. Una altra reminiscència interessant, quant al cultiu de marisc, és que de petit encara havia vist una musclera situada al costat del viver del Fonduco, banda fora, amb uns barrots clavats a terra i tancada amb unes barreres.

DE LA VERDURA AL MARISC
Els anys 40, Maó estava envoltada de sínies que proveïen sa Plaça de verdures i hortalisses, hi arribaven amb el carro i l'ase o el matxo. La primera ocupació d'en Guillermo Company va ser anar llogat a la sínia des Vall, situada on ara hi ha la gasolinera de Fort de l'Eau. Altres sínies eren les de sa Punta, d'en Bep Frare, des Mallorquí, de sa Morera, d'en Garcia, Plana, de l'Estrella, d'en Matxani.

En Company es va introduir a l'ofici mariner de la mà d'en Pepe Mus, qui li brindà de fer feina amb ell: tu aprendràs a mariscar i guanyaràs un jornal, perquè farem una musclera, i així va ser durant vint o vint-i-un anys. De fet, en Pepe Mus i en Miquel "Xenflis" van ser el dos primers que van posar muscleres després de la guerra. En Pepe Mus era un germà d'en Tòfol, que també havia fet de mariscador i pescador amb ell i amb son pare, fins que es casà amb na Rosa Reynés i es va fer càrrec de les barques berguineres de Can Reynés.

En Guillermo tenia dues germanes i quatre germans. Els dos germans grans –Miquel i Emilio– van fer de mariscadors "esquitxadors" per als Mollets i en Miquel també va fer feina amb en Pepe Mus.

PEPE MUS
En Pepe Mus va fer la primera musclera baix del Coster des Bou, entre la Base i els Banyers de Pedra, els ajudà a fer-la en Berto Sbert, des Grau. Van arribar a tenir tres muscleres, al mateix temps que els vivers de criar escopinya a la mateixa zona de tramuntana: es Riu Pla, s'Escull de Sant Antoni i sa Partió. Amb en Mus va tenir un bon mestre per aprendre de mariscar.

La seva filla, Antònia Mus, afirma que no el va veure jubilat del tot, baixava caminant pel carrer de la Concepció fins a Baixamar, agafava la tèquina al rem i travessava el port cap on li convenia. Fins als 85 anys hi anà cada dia, si feia bon temps.

Segons Guillermo Company, el dematí no feia gaire bo per esquitxar. L'escopinya es manifestava més el dies de sol. Si era un dia clar estava mig oberta i quan picaves baix amb s'ostiera es tancaven i amollaven un poc de pols. Si feia fred i estava cobert, de cada deu escopinyes n'esquitxaven dues, però si un dia cobert volien esquitxar també ho feien. Per no haver de pujar ostiera i mànec cada instant, tenien el revol penjat boni baix, que pujaven de tan en tan. L'hora més bona d'esquitxar començava damunt les 10'30 amb sol que picava; quan passaven les motores de la Mola, a les 12, ja tenien un covo de bolitxer ple d'escopinyes, entre deu i quinze quilos. El covo era d'espart i cònic estret de baix i més ample de dalt.

TRAJECTÒRIA
Als 19 anys en Company va fer el servei militar a la Marina, a Cartagena i a la Base de Maó, llavors començà a fer de mariscador. Fins el 1977, en què una ordre va prohibir de mariscar perquè el port estava contaminat, tot i que els mariscadors no s'ho acabaven de creure, ja que a tots el bars i cases particulars menjaven escopinyes, que no eren fetes pels professionals. Açò sí, es permetia fer corns i s'hi va dedicar, però no en podien viure. A més quan arribaven a terra els carabiners alçaven els pols de la barca per veure si davall hi duien escopinyes.

Com molts altres mariscadors hagué de deixar aquesta professió. Va exercir un parell d'anys de mariner al Club Marítim, fins que canvià l'ofici mariner pel formatge fos de El Caserío amb en Pedro Montañés, amb qui hi va fer del 1977 al 1999, encara que ben prest tornà a la mar contractat pel fill d'aquest, Maties Montañés, per tripular la llanxa de 16 metres "Subaida", juntament amb el mariner gallec Paco Bugallo, que havia estat contramestre dels vaixells de sa Formatgera. Amb aquesta embarcació van recórrer bona part de la Mediterrània.

ENYORANÇA
Miquel Mus Reynés és l'actual propietari del gussi de 20 pams "Rafel", construït el 1948 pel mestre d'aixa Joan Petrus. Era del mariscador Rafel Mus "Rafeló". En va fer la restauració en Bep Marquès, de Ciutadella, que vam conèixer amb el tema dels mestres d'aixa. Gràcies a la bona disposició d'en Miquel Mus i les eines aportades pel seu germà Tòfol, en Guillermo ens ha mostrat la tècnica dels mariscadors "esquitxadors", com es pot veure a les imatges.

De mariscadors autèntics ja no n'hi ha cap, afirma. No hi viurien, perquè abans els vaixells eren més petits i l'hèlice no feia tant de remel. Ara tot ho escorxen a la vorera, i queda mig matí que no es veu res. Les aigües de Maó eren "especialitzades" per marisc, una ostra vermella era boníssima tant crua com feta al caliu. De ben segur que ara hi ha queden poques espècies.

Es port de Maó era una joia, un viver, hi havia molt de marisc. A mitjan anys cinquanta els mariscadors professionals eren 25 o 26 i estaven afiliats a la Confraria de Pescadors. El fosquet tots treien les barques al varador de Can Reynés una al costat de l'altra, n'hi havia una filera. Avui el port de Maó no es sembla per res, tot el que ara són bars eren magatzems; a cada un entrava una barca, alguns amb la seva forma a la portalada. Els germans "s'Obercoc" feien els llaütets aquells tan polits, tenien ses mans d'or per fer embarcacions. Després va sortir en Joan Petrus. En aquest ofici hi ha estat molt content. Hi havia una tranquil·litat, anava a qualsevol banda i no sentia més que els pardals i qualque puput. Mariscaves, i ara passa una sípia, allà hi ha sa casa d'un pop, allò era vida!

adsintes@telefonica.net